Talent, expansió i venda

Voldria fer una relació de les passes que fan les empreses catalanes. No totes, però sí algunes de les més importants, ja que són una prova del comportament de l’empresa catalana en general. Ja sabem de sobres que l’economia catalana està mancada de grans empreses, mentre que abunden les petites i mitjanes. A continuació i de forma numerada exposaré aquestes diferents passes.

1. La creació de les noves empreses. Catalunya té talent, i entenc per talent la capacitat dels empresaris per entendre el funcionament de les empreses i veure els possibles dèficits i els possibles avantatges que hi ha en el seu sector, en aquell moment. Estic parlant d’un grup format per una família o per una colla d’amics que creen una empresa amb un capital relativament petit però suficient per engegar-la. L’empresa comença a funcionar i acompleix les expectatives previstes.

2. Creixement. L’empresa té consciència que ha complert amb les previsions que es feia i que té entre mans una eina que li pot aconseguir uns resultats més que suficients per assegurar-li un futur.

3. L’empresa creix en facturació i eixampla el seu mercat, fins i tot fins a introduir-se en el mercat internacional.

4. L’empresa ja s’ha fet un nom en el seu mercat i s’ha fet un lloc al mig de multinacionals que fabriquen el seu mateix producte però en pitjors condicions. Això fa que alguna multinacional se li apropi, l’estudiï i arribi a fer-li una proposta de compra.

5. Els catalans venen la seva empresa. No és una reacció general, però sí abundant. Per quines raons la venen? Per diverses: ha arribat un moment en el qual han d’injectar-hi més capital i no en tenen en el cercle reduït en el qual es mouen; o volen liquidar-la per aconseguir uns diners que multiplicaran els que ells hi van posar i que els permetran tornar a començar amb una altra empresa, o, simplement, perquè volen embutxacar-se els diners i continuar amb un millor nivell de vida. Hi ha solucions possibles però més complicades, com ara vendre l’empresa a canvi d’una participació en l’empresa compradora.

El resultat d’aquestes possibles operacions és, en la seva majoria, que l’empresa catalana es converteix en una filial de la multinacional. La catalana desapareix del mapa de les empreses que poden aspirar a tenir un bon volum, mentre que augmenta el pes de les multinacionals a Catalunya.

És fàcil veure com en els darrers 25, 30 o 40 anys l’aparició de multinacionals s’ha multiplicat gràcies a l’absorció d’empreses creades per talent català. Aquesta evolució no és bona. Un país com Catalunya necessita un parell o tres de grans empreses que representin poc o molt l’empresa catalana. Si seguim el camí esmentat, això no serà possible. Especialment si Catalunya continua depenent del centralisme madrileny i si no té una banca pròpia al darrere que li faciliti el capital necessari i una borsa de valors que permeti l’accés a més capital gràcies a l’entrada d’inversors petits.

Si haig de posar un exemple del que hauria de fer Catalunya, posaria el d’Holanda. Fa prop de cent anys, els economistes catalans ja van fer aquesta proposta de còpia positiva de l’economia holandesa. Un, el talent de les petites empreses que treballen per a unes de mitjanes i grans del mateix país; d’empreses mitjanes que fan de baula entre grans i petites, i unes de grans que donen una imatge internacional del que hi ha darrere d’uns noms que actuen com a empreses industrials, comercials o de serveis.