Culpar la tele de tot

L’actriu Verónica Forqué s’ha suïcidat. Víctima, mai cul­pa­ble, de la seva malal­tia men­tal, havia par­ti­ci­pat en un pro­grama de tele­visió, Mas­terC­hef, que, ja em per­do­na­ran, no he vist en ma vida però em puc ima­gi­nar de què va i em fa bullir per dins pen­sar de què va un canal públic, TVE, dedi­cant temps i diners a aquesta brossa. Però em sobta que tantíssima gent acusi tan direc­ta­ment aquest pro­ducte d’entre­te­ni­ment pes­ti­lent de la mort de la intèrpret. Forqué tenia expa­re­lla, amb qui va con­viure 34 anys, filla i una xarxa d’amis­tats amplíssima, inclosa la pri­mera plana del món del tea­tre i del cine espa­nyols, que en no pocs casos també s’han sumat a aquest tsu­nami inqui­si­dor con­tra l’ine­fa­ble Mas­terC­hef. Se sol dir que les claus de la sal­vació d’una per­sona que pateix un infern per­so­nal s’ama­guen en la seva pròpia ment, i que si s’hi esforça les tro­barà, com qui va a bus­car bolets. Fals. Som indi­vi­dus que depe­nem abso­lu­ta­ment els uns dels altres i penso que a algú, que demà puc ser jo, que està pres d’un depressió, el que menys el pot aju­dar a sor­tir del túnel és la soli­tud. Pot­ser Forqué, per mol­tes mos­tres de con­dol que esti­gui rebent, és el que real­ment no ha pogut supor­tar, i no el seu pas per un estúpid pro­grama de tele­visió que la va ridi­cu­lit­zar (i els seus grans amics, lla­vors, callats com un peix).