Misèria atòmica

El secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, lamentava diumenge que la comunitat internacional només havia enviat al Pakistan una quarta part dels 360 milions d'euros que ha demanat per cobrir les necessitats més urgents per ajudar als entre 14 i 20 milions de persones desplaçades per les inundacions. mentre el primer ministre, Yusuf Razá, explicava que “l'escala i magnitud de la catàstrofe va molt més enllà de la capacitat de reacció d'un país en vies de desenvolupament”. Que els primers ajuts no es puguin fer per aquesta misèria de diners porta a pensar que hi ha un alt índex mundial de gasiveria, però també a preguntar-se per què el govern pakistanès no disposa d'aquests recursos. I el primer que ve al cap és que els tindria, i el país no seria menys desenvolupat, si s'haguessin invertit en altres coses els diners dedicats a un programa nuclear que l'ha portat a tenir una seixantena de bombes atòmiques. Per por que algun dia l'Índia mati molts pakistanesos en una gran guerra, el seu govern dedica més del 20% del seu pressupost a despeses militars, que representen el 3,5% del PIB, vuit vegades més del que gasta en sanitat. Prioritzant la preparació per a una guerra hipotètica davant les necessitats reals de la gent, al Pakistan coexisteixen un arsenal de míssils nuclears amb una taxa de mortalitat infantil del 79 per 1.000 dels que neixen. Pobres i gastant el poc que tenen en bombes, no els queda més remei que recórrer a l'ajut internacional, com Corea del Nord, que gràcies a l'assistència de tècnics pakistanesos desenvolupava el seu programa nuclear mentre la gent literalment es moria de gana.