Tornarem a lluitar

El debat sobre el futur de la llengua catalana ha tornat a primera línia, en paral·lel a un augment de les amenaces i els atacs des dels àmbits més diversos. De sobte hem despertat del somni i hem comprovat que la immersió és un miratge en un gran nombre de centres educatius, que les normes creades per fomentar i protegir el català són innòcues i que la bel·ligerància contra la diversitat cultural a l’Estat espanyol segueix tan vigent com fa 50, 100 o 300 anys.

Després d’un esforç colossal de recuperació del català acabat el franquisme, la societat catalana s’havia instal·lat en un cert cofoisme. Semblava que la feina ja estava feta, que havíem assolit un estat ideal de bilingüisme on el català podia conviure en llibertat amb el castellà. Ara ens envaeix la sensació que tot ha estat un miratge que no es correspon amb la realitat, i han saltat totes les alarmes.

Sembla evident que hem de reprendre la lluita per preservar la llengua catalana i per mantenir el seu paper de llengua nacional de cohesió social. Per encarar-nos a aquesta nova batalla, però, convé ser conscients de quina és la nostra força i quines eines tenim a l’abast. La realitat és complicada, però partim d’una base molt més sòlida que fa cinquanta anys, quan després de la llarga nit del franquisme vam decidir com a societat reinstaurar el català com a llengua pròpia del país en tota la seva dignitat.

Els més joves potser no en són conscients, però aquest país va iniciar aleshores la recuperació del català des d’un punt de partida molt pitjor del que no tenim ara. La llengua havia estat esborrada de l’esfera pública i arraconada a l’àmbit familiar de, amb prou feines, la meitat de la població del país. L’altra meitat eren nouvinguts sense contacte amb el català durant dècades. Tota la vida pública es desenvolupava exclusivament en castellà. Diaris i revistes, el teatre, la televisió, la ràdio, l’administració pública, les escoles, les universitats…, tot era només en castellà.

Des d’una posició tan dolenta, el país va decidir tornar el català a tots els àmbits. En pocs anys es va reconstruir de zero una indústria editorial en català, un ecosistema de mitjans de comunicació públics i privats en català, es va retornar el català al sistema educatiu, a l’administració i a les relacions comercials. No es va fer només amb normes i lleis, sinó principalment amb la militància activa de la població catalanoparlant i de la població castellanoparlant que volia igualtat d’oportunitats per als seus fills i nets. Les famílies se subscrivien a Cavall Fort, al Punt Diari o a l’Avui, els consumidors afavorien les opcions en català i fins i tot hi va haver escriptors que van posar-se a escriure llibres de gèneres amb poca presència en català per cobrir les mancances que hi havia.

I tot plegat es va fer amb una sabata i una espardenya, amb els recursos escarransits d’una Generalitat sempre ofegada per l’espoli fiscal, amb un Estat sempre a la contra i sota la competència deslleial d’una llengua dominant amb mil vegades més recursos i més potència.

Avui ens trobem en una situació similar a la del final del franquisme, amb una llengua amenaçada per nous desafiaments, que va des de la regressió normativa que impulsa l’Estat fins a l’assetjament judicial i l’aparició de nous factors com les plataformes o les xarxes socials. El perill per al català és real i greu, però no és menys real que ara partim d’una base més sòlida. Tenim un múscul cultural i creatiu molt més potent que no pas aleshores. Com en aquell moment, ens cal ser conscients del nostre potencial i el nostre poder com a ciutadans i com a consumidors. No ho podem fiar tot a actuacions dels governs o a lleis i normatives de protecció que acostumen a ser poc efectives quan tens un Estat en contra. Només tornarem a salvar el català si recuperem l’activisme i la militància per la llengua dels anys setanta i vuitanta del segle passat. Cada gest compta, des de no canviar de llengua en cap cas fins a exigir els nostres drets com a consumidors i ciutadans en tots els àmbits. Som-hi!