La vida petita

Llegia l’altre dia una ressenya d’un llibre que em va cridar l’atenció pel seu títol: La vida pequeña – El arte de la fuga, de J.A. González Sainz, un autor que ens proposa una nova manera de mirar i de viure la vida amb una interessant invitació: desaccelerar-nos.

No sé si Martí Peraferrer haurà llegit aquest llibre, però ben segur que la seva proposta de fer teatre al menjador de casa és una pràctica de desacceleració d’alt nivell, per a ell i per als espectadors que el visiten: reconsiderar el teatre, reconjugar la relació entre actor i espectador, revisar les formes, reinterpretar els aplaudiments… Un exercici de vida petita que atura la inèrcia de vides anteriors on tot cabia i res estava en qüestió.

I com ell explica molt bé en l’amable conversa que sorgeix en acabar la representació de l’obra La vida secreta de Tennessee Williams ha retornat als orígens, a l’essència del teatre, a la ciutat on va començar i és al cor de la ciutat de Girona, on Martí ha gosat parar la vida i convidar-nos a compartir una estona de bon teatre des de la proximitat, sense grans artificis, des de l’autenticitat amb una posada en escena única.

El temps s’atura durant 1 hora i 40 minuts, només la força del personatge i els seus pensaments en veu alta ocupen el petit espai de 20 metres quadrats on actor i espectadors es fusionen creant un espai íntim, sense pressa, per sentir el teatre des d’una nova perspectiva.

El teatre és un bon entreteniment, fins i tot pot arribar a ser terapèutic, i en les circumstàncies que ens toca viure i que tot fa pensar que s’allargaran més del que tots mai hauríem imaginat, el teatre i la cultura en general s’han de situar al centre de les polítiques publiques perquè poden jugar un paper clau en la construcció del nou ordre social fruit dels canvis que estem vivint.

L’exemple de Martí Peraferrer ens convida a transcendir a les estructures convencionals, replantejar el protagonisme que fins ara han tingut les institucions en les propostes culturals i ens obre la porta a construir col·lectivament un nou escenari on totes les persones que fan possible la cultura hi tinguin cabuda.

Ens hi posem?