Ni orgullós, ni submís

Escolto i veig el presentador de “la nostra” que engoladament i emfàtica (des)informa que el PSC no ha trencat la disciplina de vot. És que l'havíem de trencar? Que és que hi havia acord amb tothom? És que algú, més enllà del propi grup, decideix per nosaltres? Si érem nosaltres els que havíem presentat la nostra resolució. Què hem trencat? Després veig que al diari del conde posen un semàfor vermell al Dani Fernández, que va ser l'autor de la negociació de la proposta de resolució sobre l'Estatut per part del PSC (conseller Castells, escolti, la del PSC). Ni em sembla que s'ajusti a la veritat “la nostra” i em sembla injust i descaradament esbiaixat el semàfor vermell; si calgués posar semàfors segurament s'hauria de posar compartit amb els altres portaveus catalans. Jo els poso també a Duran i Lleida i a Ridao

Anem a pams. Com a conseqüència del “debate del estado de la nación” venien, entre moltes altres, un seguit de resolucions sobre la sentència de l'Estatut. Cada grup del Congrés n'havia presentat. Cap d'aquestes va obtenir els vots suficients per aprovar-se. Aquesta incapacitat per arribar a un acord per presentar-ne una de conjunta no ha de sorprendre ni significa la fi de res, atès el calendari que teníem i el que ens ve tot seguit. Des de potents mitjans de comunicació i des de les posicions nacionalistes i des de posicions sobiranistes intenten carregar contra el PSC perquè volen fer creure que és el culpable de tots els mals sobretot perquè la proposició que va presentar no els plau. Ni, naturalment, a nosaltres ens plauen les seves, perquè malgrat diguin que inclouen l'acord del Parlament no és ben bé així, sinó que l'afegeixen a la seva posició legítimament partidista. No pretendran que tenint una bona proposta els socialistes votem les altres, oi? Per quin motiu hem de votar la de CiU o la d'ERC si la nostra creiem que recull més àmpliament el camí que, per una banda faci recuperar legislativament les competències laminades i per l'altra recull també la voluntat de seguir avançant en l'autogovern nacional. Finalment aquesta tot i ser derrotada va obtenir 169 vots.

Alguns s'entesten a dir que hem votat de manera diferent del que vam votar al Parlament de Catalunya; que se sàpiga que cap resolució era només el text del Parlament sinó que hi havia la collita pròpia de cada partit. La dels socialistes recull l'esperit que es desprèn del preàmbul –possiblement jo hi hauria afegit algun matís que ajudés a l'acord més ampli– i, per tant, també recollia la voluntat unitària del Parlament. Però també cal dir que possiblement sense suport d'altres grups no catalans era impossible que cap tirés endavant. Fer una resolució que obtingués només una quarantena de vots podia complaure'ns però res més a efectes reals, per tant el més raonable era cercar el suport dels grups majoritaris de la cambra, i en aquest sentit els 169 vots dels socialistes podien haver sumat una majoria més àmplia.

Tampoc és dramàtic, la falsa expectativa creada, la proximitat de les eleccions tampoc ajudava a trobar un text unitari i més aviat era previsible l'escenari de tots treballant per la seva pròpia resolució.

Del resultat final, no crec que ens en puguem sentir massa orgullosos ningú, però tampoc em sento submís per haver votat una resolució que té la voluntat, després d'haver-nos lamentat una estona, de seguir clarament una disposició a seguir treballant de manera constant, rigorosa i valenta per tenir cada cop més la certesa que seguim endavant amb el nostre autogovern i la cohesió social. Hi ha altres opcions, naturalment, totes legítimes però cap superior moralment a les altres. Cap amb més raó que les altres, cap amb més qualitat patriòtica que les altres si acceptem la pluralitat del nostre país. Ara bé, alguna resolució amb més voluntat de trobar sortides plausibles, i reals a la situació creada pel recurs del PP i un procediment d'un TC viciat des de diversos angles que ha emès una sentència que per injusta i deslleial mereix que ens posem a trobar solucions que a llarga ens aportin una millor manera d'entendre el procés relatiu al nostre autogovern i la relació amb la resta d'Espanya.

Tots els partits, tret del PP, no volíem sentència. Ara n'hi ha. No ens agrada i serà en el marc de la propera campanya electoral que haurem d'explicar amb claredat i nitidesa quines són les posicions davant de la situació i quines sortides volem. La del PSC és molt clara en defensa de l'autogovern nacional per la via de la negociació, el respecte i la constància, i incansables en el treball. La nostra proposta de resolució, malgrat la cridòria i la informació tendenciosa i esbiaixada, anava en aquest camí.