La teranyina

Malgrat la ràbia que em fa haver de reconèixer-ho, algú ha de vigilar. Davant de casa hi ha uns contenidors per deixar la brossa de manera selectiva. Dia sí i dia també trobem a fora deixalles que, per desídia (no se m’acut altra raó), els nostres veïns no es preocupen de veure com plegar-les per tal que càpiguen per la boca del dipòsit, o que senzillament deixen allà perquè els és més còmode no recordar que les cadires de platja no són plàstic, ni cartró, ni vidre. Quan s’hagi de col·locar una càmera de vigilància davant cada lloc de recollida de brossa potser es queixaran que es posa en joc la seva llibertat, quan és la nostra la que fan malbé amb la seva manca de responsabilitat.

Les eventuals irregularitats fiscals, laborals o sanitàries necessiten també controls, sempre per culpa dels mateixos, i caient després la sanció de manera injusta sobre el que un dia ha distret 4 euros de l’erari públic o ha ultrapassat cinc minuts el temps d’aparcament a la zona blava o verda. És així com resulta que calen inspectors que comprovin que les lleis es compleixen. Potser una llei ens és més propera o antipàtica que una altra, però al final el que compta és el control, caigui sobre mi o sobre un altre.

No existeix la possibilitat d’escapar, excepte si volem viure aïllats de tot i de tots en un context no electrificat, no localitzable, on la vida continuï essent analògica; i això no és gens fàcil. No existeix la possibilitat d’escapar, perquè per sobre d’aquesta línia de guardians de l’essència del sistema hi ha a la seva vegada un altre que vigila els vigilants, i que a més, pel fet d’afectar sectors diversos, a la seva vegada requereix una coordinació horitzontal entre vigilants. I així fins a l’infinit. La burocràcia ja fa segles ja va fer col·lapsar el sistema de l’Imperi romà en l’època del Dominat. La necessitat de controlar totes les activitats reglades necessàries per a la subsistència de la casa de l’emperador i de les magistratures que se’n derivaven va fer necessari no solament un exèrcit de funcionaris dins i fora de les fronteres de la ciutat de Roma, també les anomenades constitutiones, normes que aleshores no tenien exactament el mateix significat que avui, però que permeten albirar que és allà on es donà sentit a aquesta norma suprema, adreçada a fixar les supremes regles del joc que totes les institucions i òrgans dependents de la màxima autoritat havien de complir. El sentit d’aquelles constitucions era ordenar i d’aquesta manera proporcionar seguretat jurídica. En aquell moment no calia que s’hi desprenguessin principis i valors que ara ens semblen irrenunciables, com la justícia, la llibertat o la igualtat. Però la finalitat era la mateixa: poder preveure de quin mal hem de morir.

De tant en tant aquella part de la política que encara no toca poder, i que potser no en tocarà mai, parla del deep state, d’aquesta estructura gegantina, hipertrofiada, que mai deixa de créixer, i que malgrat els inconvenients que suposa en matèria d’eficiència, de productivitat, i de vegades de justícia, som conscients que no pot deixar d’existir quan les comunitats apleguen milions de persones. Malgrat la crítica que implica el terme, el canvi dels titulars de la representació popular mai toca aquesta estructura. Pot canviar-se Trump per Biden, o Rajoy per Sánchez, fins i tot vàrem passar a Catalunya de l’hegemonia convergent al tripartit i d’aquí a la situació actual, indescriptible guirigall..., i què? És que realment ha canviat quelcom profund en la vida de la gent, en les seves expectatives i satisfacció de les seves necessitats? No gaire.

Els americans, conscients del que l’Estat afecta la llibertat, i essent la major part d’ells originaris de països on ho havien rebut tot menys privilegis d’aquestes estructures, són proclius a evitar-ne la proliferació. Però tampoc poden. També tenen jutges, inspectors, policies, coordinadors, interventors, i altres figures que obtenen les seves competències d’un entrellat complex, difícil d’entendre per al ciutadà comú, i joia dels advocats que fan de la seva interpretació l’eix fonamental de la seva activitat professional. Una teranyina ineludible. Sols ens salva, ni que sigui aquests dies, l’esperit del Nadal. Que així sigui.