Predicar amb l’exemple

No sé vostès, però jo em llevo un matí pensant que el que toca aquests dies és enterrar una temporada la meva vida social, i al matí següent, tan bon punt obro els ulls, el cos em pot demanar que prengui totes les mesures hagudes i per haver però que visqui de forma similar als dies prepandèmics. Vario tant d’opinió –i no només en aquesta qüestió– que acabo atordida. Per qüestions laborals, per interès personal o sovint també per vici, miro de seguir les informacions oficials sobre la pandèmia. El missatge és claríssim: hem d’extremar les precaucions i, per tant, hem d’evitar les trobades socials amb familiars i amics. El president Pedro Sánchez fins i tot ha estat capaç de comparèixer per no dir absolutament res però sí per deixar caure un avís per a navegants: cal intensificar la lluita contra la pandèmia. I saben què passa? Que mentre nedo en el meu particular mar de dubtes i reflexiono sobre allò que em diuen els que ens governen aquí i més enllà, les imatges que m’arriben, i no una ni dues, són les dels polítics donant-se un bany de masses –o dos o tres– mentre a mi em volen convèncer perquè suspengui els sopars amb els col·legues o el dinar de Nadal amb la iaia. I no dic amb això que no s’hagin de fer concerts, manifestacions o congressos –ja he donat fe del meu desconcert– però la gent que ens té a les seves mans cobra també per predicar amb l’exemple. Si el mateix president de tot un estat es pot tancar en un recinte amb centenars de persones, per què la majoria de mortals hem de dir als nostres pares i avis que aquest any s’hauran de tornar a menjar el raïm ben solets? Si en els propers dies ens farem un fart de veure actes nadalencs organitzats per tots els ajuntaments –i no en seran més perquè encara no són les darreres festes abans de les municipals–, per què jo haig de renunciar a viure en comunitat? Ara em diran que la diferència és entre treure’ns o no la mascareta, perquè ja hem constatat com als actes multitudinaris totes les mascaretes són al lloc que pertoca.