Sobrietat

Fa pocs dies vaig assistir al funeral de la mare (Rosa Maria) del meu amic Paco. Com que no condueixo, per arribar al lloc, encara que em trobés a poc més d’un centenar de quilòmetres, vaig trigar unes hores entre el transport públic i la part de trajecte en cotxe amb altres amics. Ho vaig fer per estima a l’amic, però també per mi mateixa (sentia que hi havia d’anar) i per l’afecte per la difunta, que, atesa l’amabilitat i sensibilitat que desprenia, persisteix en mi havent-la vist només unes poques vegades. En un moment de la cerimònia, el violoncel·lista Daniel Oliu va interpretar la sarabanda de la Suite núm. 5 per a violoncel de Johann Sebastian Bach. La vaig reconèixer immediatament perquè la seva tonalitat marca el recolliment, l’essencialitat i la sobrietat de l’últim film d’Ingmar Bergman, que, de fet, du per títol Saraband. M’ho va comentar en Paco: “En els seus últims dies, la mare escoltava Bach, el seu músic preferit, i em deia que no podia fer res millor que això; i, a més, estimava el cinema, com ara el de Bergman.”

La tonalitat sòbria, fins i tot seca, d’aquesta sarabanda de Bach també va marcar la cerimònia de comiat de la Rosa Maria. Ella va inspirar la sobrietat, que fa que aparegui l’emoció fonda. Com que, amb el pas del temps, als enterraments sempre acabem plorant els nostres morts, vaig recordar que el meu pare i la Rosa Maria van coincidir un cop en un alegre dinar multitudinari. Ara lamentem que el maleït covid-19, amb les seves onades i mutacions, torna a condicionar les trobades de Nadal. Anit em vaig desvetllar i vaig sentir que qui més trobaré a faltar seran els morts. Em passa cada cop més. Més que la tristesa, em revé tot allò de bo i feliç que vam viure.