La veritat fa mal i el silenci mata

La veritat fa mal però el silenci mata. Veritats que fan mal: la segregació racial, dècades d’indiferència i connivència, aquella neutralitat davant la injustícia que delata els opressors, la covardia i els interessos espuris que emparen i engrandeixen l’horror –i l’Europa condescendent amb Hitler ja va aprendre el preu que es paga. Per això, ell, home de pau, mai va censurar la lluita armada al seu país –Sud-àfrica– i mostrava públicament la seva sorpresa davant la hipocresia d’Occident, que lloava la mítica de la resistència durant la Segona Guerra Mundial i negava el pa i la sal a d’altres moviments armats que es veien obligats a utilitzar el recurs de la violència contra la violència legalitzada i institucionalitzada. Es podia combatre el nazisme però no l’apartheid? Nelson Mandela, en sortir de captiveri, l’abraçà com algú que “havia inspirat tota una nació amb les seves paraules i el seu valor, que havia fet reviure l’esperança del poble en moments d’obscuritat” i li demanà que presidís la Comissió per la Veritat i la Reconciliació; amb el lema que hem manllevat pel títol, va posar al descobert els crims de mig segle d’infàmia i va alliberar les víctimes del jou de la revenja, que considerava una forma d’autodeshumanització, un posar-se a la mateixa alçada que el botxí. Descansi en pau, Desmond Tutu, arquebisbe emèrit de Ciutat del Cap, una veu valenta, lluitadora pels drets humans, crítica amb el poder polític corrupte i el poder eclesiàstic obtús, pionera en la defensa de l’eutanàsia i en la condemna a l’homofòbia. Desmond Tutu, la veu de la veritat contra el silenci que mata.