El pas de l’any

Era un 30 de novem­bre al res­tau­rant Puig Sa Llança de Mie­res, a l’hora de sopar. Però la sobre­taula, com sem­pre, s’allar­gava i allar­gava. Entre els vuit que seien a taula hi havia un impor­tant canonge de la seu giro­nina, el sena­dor Ramon Sala i Josep Pla. Al rellotge de pèndol del men­ja­dor sona­ren les dotze de la nit, i el canonge digué: “És prou curiós, ben mirat: fa un ins­tant érem al novem­bre, i ara ja som al desem­bre.” Josep Pla se’l mirà (devia fer-ho amb aquell mig som­riure per sota el nas, com un conill de gàbia) i li etzibà: “Senyor canonge, amb les collo­na­des que vostè diu, aviat arri­barà a bisbe...”

Es pas­sava d’un mes a l’altre, i vet ací que pre­ci­sa­ment avui serà el pas d’un any a l’altre. Amb el senyor Pla algu­nes vega­des havíem par­lat dels refranys rela­tius al temps que passa, i ell sem­pre s’hi mos­trava con­trari, reti­cent, incrèdul. Sobre­tot, deia, dels refranys en rodolí, com per exem­ple: “Per sant Martí, la pinya cau del pi.” I l’escrip­tor de Llo­friu reblava: “Per­doni, però la pinya cau del pi quan li passa pel cola­dor, i no té en compte per res el que diguin sants i san­tes.”

Quan Ramon Sala m’expli­cava aquell sopar de Mie­res al res­tau­rant del doc­tor Miquel Ver­da­guer, vaig recor­dar una ocasió que vaig feli­ci­tar l’Any Nou al senyor Pla i se’m va acu­dir de dir-li: “Any nou, vida nova.” L’home replicà imme­di­a­ta­ment: “Any nou, vida de sem­pre, el calen­dari no té cap sen­tit.” I vaig relle­gir allò que el polígraf de Llo­friu ha escrit sobre diver­sos règims polítics, molt infa­tu­ats de si matei­xos, que van voler refor­mar el calen­dari: la Revo­lució Fran­cesa, el fei­xisme italià donant a enten­dre que amb Mus­so­lini començava una nova era... “[...] aques­tes i altres temp­ta­ti­ves ana­ren aigua avall – escriu Pla – quan la població d’aquests països tingué prou lli­ber­tat per a exer­ci­tar el sen­tit del ridícul”.

He après després a no fer gaire cas de molts con­sells popu­lars, refranys i fra­ses fetes als quals massa sovint donem cate­go­ria de dogma o quasi. Per exem­ple aquell que diu “No dei­xis per a demà allò que pots fer avui”. Penso que pot­ser demà ja no em caldrà fer-ho, no m’hi escar­rasso i tiro pel dret. De tota manera, i mal­grat tot, els desitjo un millor any nou. No cos­ta­ria pas gaire que fos millor, perquè aquest que avui s’acaba ha resul­tat força cala­mitós.