2022, esquinçar i cosir

Fa mil anys, el 1022, es va consagrar el Monestir de Sant Pere de Rodes, que per ara no es convertirà en un hotel de luxe si Patrimoni i els ciutadans el visiten i el cuiden. Podria ser un bon desig per al 2022: conservar-lo. Perquè el desig no ha de ser sempre multiplicador, pot ser també conservador. Ja tenim prou hotels fantàstics per l’Alt Empordà que podem visitar i promoure. Fa també mil anys els càtars van ser cremats. Avui els càtars no hi són, però la pena de mort persisteix. Mil anys després, podríem esperar que la pena de mort s’abolís. Aquí el desig és reduccionista. Les dades ens diuen que encara hi ha 9 països responsables del 82% de les actuals execucions capitals: l’Iraq, el Pakistan, Nigèria, els Estats Units, Bangladesh, Malàisia, Vietnam, Kenya i Sri Lanka.

Els amics budistes treballen per apagar el desig. Creuen que el desig és l’espurna de la insatisfacció permanent que ens acompanya, als humans. Crec en la força del desig, tot i ser conscient de la càrrega intrínseca d’insatisfacció que comporta. És un motor potent per desencallar situacions de bloqueig. No soc partidària de desitjar pau i felicitat a dojo, perquè la pau és un procés que reclama sacrifici i, més que desitjar-la, cal conrear-la. Et desitjo que conreïs la pau, més que et desitjo pau. La pau té un component personal ineludible.

Els conflictes neixen d’incomprensions que pouen en nosaltres: a vegades en allò més íntim; d’altres, en la pura superficialitat. La resiliència ja forma part del nostre vocabulari diari, a més de paraules que són pròpies de la guerra: vèncer, resistir, superar. Els anys pesen i ens empenyen, però també tenen un material volàtil. Els anys volen i ens fan volar, ens permeten jugar-hi com si fossin de plastilina i fang. Desconeixem el nostre 2022. Hi haurà penes i alegries. Morts i naixements. Serà, com diu un dels millors llibres de la Bíblia, el Cohèlet o Eclesiastès, un any on tindrem temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne, un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n. Un temps d’esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar. I en algun moment ho viurem en desequilibri, desitjant que s’acabi l’asimetria existencial. I es tornarà a equilibrar, perquè som molt grans, únics, però tan petits, en aquest univers que té les seves terribles però meravelloses regles.