Alemanya, a mans d’un home

Les fotos de família de les cime­res del G-7, el G-20 o la Unió Euro­pea (UE) han per­dut la taca de color que durant setze anys s’ha iden­ti­fi­cat amb un estil propi d’exer­cir el lide­ratge. La taca eren les suc­ces­si­ves jaque­tes d’Angela Merkel, enmig del pano­rama domi­nat pels negres o gri­sos dels col·legues homes. No era l’única dona en el poder, sobre­tot a escala euro­pea. Però sí la presència domi­nant, per vete­ra­nia, per repre­sen­tar el país més poderós i per la seva capa­ci­tat per impo­sar-se sense cops de puny a la taula.

En comp­tes de Merkel, Olaf Scholz. L’exvi­ce­can­ce­ller soci­al­demòcrata ha pas­sat a ocu­par el lloc de qui va ser la seva cap, la líder con­ser­va­dora. Sem­bla un ascens, més que un relleu. Si no fos que repre­sen­ten par­tits dife­rents.

Els ale­manys sem­blen haver encai­xat el relleu sense tras­bal­sos. Merkel es va aco­mi­a­dar del poder el 8 de desem­bre, el dia de la inves­ti­dura de Scholz. Va sor­tir de la can­ce­lle­ria en el seu cotxe ofi­cial, envol­tada de fotògrafs. I a par­tir d’aquell moment és com si se l’hagués empas­sat la terra. De líder omni­pre­sent a jubi­lada dis­creta, d’acord amb el seu estil. Scholz lidera una coa­lició inèdita en un govern fede­ral, amb verds i libe­rals com a socis. Però això també s’ha encai­xat amb natu­ra­li­tat. El bloc con­ser­va­dor de Merkel, que el setem­bre pas­sat va que­dar enfon­sat amb el seu pit­jor resul­tat en unes elec­ci­ons gene­rals, liqui­darà en les pròximes set­ma­nes el canvi de pre­sidència. Pas­sarà del can­di­dat der­ro­tat, el cen­trista Armin Lasc­het, al dretà Fri­e­drich Merz, rival històric de Merkel i gua­nya­dor de la con­sulta entre les bases per desig­nar el nou líder.

Aquest gir dretà dels con­ser­va­dors ale­manys tam­poc no ha aixe­cat titu­lars dramàtics a Ale­ma­nya. Es veu com un retorn més o menys natu­ral als orígens d’un par­tit –la Unió Cris­ti­a­de­nomòcrata (CDU)– que amb Merkel s’havia soci­al­de­mo­cra­tit­zat.

A Ale­ma­nya tot sem­bla obeir a una alter­nança natu­ral, fins i tot con­ti­nu­ista. Però sobre Europa plana la pre­gunta de qui farà la farina plana i lli­garà con­sen­sos, qui acon­se­guirà man­te­nir més o menys a rat­lla Vladímir Putin, el popu­lisme dretà hon­garès o polonès o les pro­vo­ca­ci­ons del turc Recepp Taz­zip Erdo­gan.

Scholz no neces­sita un període de rodatge després d’haver estat vice­can­ce­ller i minis­tre de Finan­ces de Merkel. I si el neces­sités, tam­poc no el tin­dria. Ale­ma­nya obre l’any amb la pre­sidència de torn del G-7. I l’eix fran­co­a­le­many, motor tra­di­ci­o­nal euro­peu, està pen­dent de les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als fran­ce­ses.