Amabilitat assassina

A finals del 2020, Carme Junyent, pro­fes­sora de filo­lo­gia de la UB, va publi­car El futur el català depèn de tu (Cam­pana). Al lli­bre, Junyent, espe­ci­a­lista en llengües amenaçades, ens diu, ras i curt, que el català es troba en un camí que, si no can­via, du a la seva des­a­pa­rició. A Cata­lu­nya, del 2005 al 2020, el nom­bre de par­lants habi­tu­als de català ha dis­minuït del 46% al 36%. Aquesta situ­ació és encara molt pit­jor entre els joves de les zones urba­nes. A Bar­ce­lona ciu­tat, només un 20% dels joves tenen el català com a llen­gua habi­tual. I això passa quan el 95% de la població cata­lana entén el català.

Les raons per les quals hem arri­bat fins aquí són múlti­ples, inclo­ent els cons­tants i múlti­ples esforços espa­nyo­lit­za­dors del govern i les admi­nis­tra­ci­ons espa­nyo­les. Una raó impor­tant, explica Junyent, és que el català és una llen­gua “mar­cada”: si la uti­litzo, pot­ser em pot por­tar pro­ble­mes, per tant, n’uti­litzo una de “no-mar­cada”, el cas­tellà. Però hi ha una raó clau que està sota el nos­tre con­trol. Diu Junyent que un dels fac­tors clau en la des­a­pa­rició de les llengües, és quan els seus pro­pis par­lants deci­dei­xen dei­xar d’uti­lit­zar-la. I això és el que fem mul­ti­tud de vega­des cada dia els cata­la­no­par­lants: bé quan ens res­po­nen en cas­tellà; bé quan ini­ciem una con­versa amb algú que no conei­xem, espe­ci­al­ment si són cata­lans d’altres ètnies, sobre els quals assu­mim que no enten­dran el català. I amb tot això pas­sem un mis­satge demo­li­dor a tots els nous cata­lans: la llen­gua que real­ment compta, i l’única que et cal enten­dre, és el cas­tellà.

I així Junyent ens posa davant del mirall i ens diu con­tun­dent­ment que el català depèn de cadas­cun de nosal­tres: o ens posem tots a par­lar-lo sem­pre, i no can­viem mai de llen­gua (amb la pos­si­ble excepció, afe­geixo jo, de l’àmbit labo­ral, on no tot és pos­si­ble a la pràctica), o el català des­a­pa­rei­xerà. I en el cas excep­ci­o­nal d’algú del 5% que no l’entén, sem­pre es pot trac­tar com l’excepció que és. I no n’hi ha prou amb pen­sar que ho fem, sinó que cal fer-ho de debò: jo he pre­sen­ciat innu­me­ra­bles exem­ples de cata­lans inde­pen­den­tis­tes que, sense ado­nar-se’n, can­vien al cas­tellà tan bon punt reben una res­posta en aquesta llen­gua.

L’Albano Dante Fachín, en un vídeo de Octuvre.cat (Nov-2020), com­par­teix la seva estra­nyesa i pre­o­cu­pació davant d’aquest com­por­ta­ment, que ell atri­bu­eix al fet que, després de tants segles i tants esforços de repressió, final­ment els cata­lans hem aca­bat cre­ient i inte­ri­o­rit­zant que real­ment és de mala edu­cació que par­lem en català a Cata­lu­nya, i així ens posem tots solets el morrió que ens han vol­gut posar des de fa segles, cul­mi­nant tots els esforços geno­ci­des cul­tu­rals espa­nyo­lis­tes. En con­tra d’aquesta inco­mo­di­tat per­ce­buda, l’Albano ens posa l’exem­ple de la seva mare, de qui diu que no s’ha llançat mai a par­lar-lo, però que ens estarà agraïda si li par­lem en català. I això coin­ci­deix amb la meva experiència per­so­nal. Ara fa dècades que vaig deci­dir par­lar només català, i durant tots aquests anys, només m’he tro­bat un cam­brer en un bar que es va negar a enten­dre’m. Però, alhora, he per­dut el compte de totes les per­so­nes que m’han agraït explícita­ment que els parlés en català, mal­grat que no fos la seva llen­gua habi­tual, perquè així tenien la pos­si­bi­li­tat de prac­ti­car-lo, pos­si­bi­li­tat que els és habi­tu­al­ment negada, atès que tot­hom can­via de llen­gua tan bon punt ells res­po­nen en cas­tellà.

Tenim la situ­ació pri­vi­le­gi­ada que el 95% dels cata­lans ente­nen el català, i que un 80% estan a favor de la immersió lingüística. Com l’Albano, ells ens esti­men i també esti­men la nos­tra llen­gua, i ens aju­da­ran i dona­ran suport en els nos­tres esforços per a pre­ser­var-la. El cas­tellà no corre cap mena de perill. El català es troba a l’UCI. La inde­pendència del nos­tre país ara mateix no es troba a tocar i en qual­se­vol cas reque­rirà un esforç con­cer­tat de la majo­ria. Però la defensa de la teva llen­gua és una actu­ació indi­vi­dual, en la qual tot­hom compta i té un impacte directe.

D’aquí a molts i molts anys, quan cadascú de nosal­tres ens tro­bem a l’estadi final de la nos­tra existència, mira­rem enrere cap al pre­sent, i bé ens llis­carà galta avall una llàgrima silen­ci­osa, men­tre ens lamen­tem estèril­ment per haver dei­xat llan­guir i morir els mots, o bé ens bri­llarà als ulls el foc d’haver deci­dit posar-nos dem­peus i defen­sar el nos­tre lle­gat. El moment és ara. Com deia la cançó: “Que hem begut, pot­ser, digueu-me, la met­zina de la son?”