Una sobtada joia dolorosa

El dia que van injectar-me la tercera dosi de la vacuna contra la covid-19 havia començat a llegir Per què ser feliç quan podries ser normal?, llibre autobiogràfic de l’escriptora anglesa Jeanette Winterson, a la qual, com fa constar amb astúcia, li agrada escriure sobre ella mateixa amb el desig de ficcionar-se. El cas és que la Moderna va fer que, de matinada, em despertés amb calfreds. El termòmetre va marcar 39,3. Em vaig passar tot el dia rebotida al llit, amb una febrada que, periòdicament, baixava unes dècimes gràcies a un antic mètode: un drap moll estès amb amor una estona a l’esquena. Estava tan anorreada que no podia fer res. Jo deia: No puc ni llegir! Era el que em recava més. Tot i que el llibre de Winterson ja m’havia enganxat, no era pròpiament el desig de seguir-lo llegint a través de la traducció al català (Edicions del Periscopi) de la impagable Dolors Udina, sinó el d’estar al llit i llegir.

A l’endemà, la febre va baixar fins tenir-ne només unes dècimes i vaig poder reprendre el relat amb el qual Winterson fa memòria del que vol explicar sobre la seva vida, cosa que sempre es fa sobre allò poc que en recordem. Nascuda a Manchester l’any 1959, hi evoca la infantesa a Accrington (Lancashire) en ser adoptada per un matrimoni evangelista que, sobretot a través de la mare, va educar-la amb una religiositat estricta que l’apartava dels plaers del món. La senyora Winterson, com l’anomena la filla, no s’estimava la vida, ni hi trobava motius per ser feliç. Més encara: preferia la infelicitat perquè li semblava unida a la virtut. Per a qui no ha llegit el llibre, no acabaré d’explicar el fet que n’origina el títol. No me’n puc estar de comentar, però, que és la rèplica textual de la senyora Winterson a la filla quan aquesta, aleshores adolescent, va dir-li que era feliç vivint un amor fora de la norma. I és així que potser ja ho he explicat massa.

A la petita Jeanette, quan s’hi enfadava, la mare adoptiva li deia: “El dimoni ens va portar al bressol erroni.” Passat el temps, la Jeanette madura va descobrir que, deixant el dimoni a part, el “bressol erroni” era literal. Explicant de nou potser massa, l’escriptora (també autora de La passió, Frankissstein i Planeta blau, per esmentar els seus altres llibres també traduïts al català) dona compte de la recerca dels seus orígens i de la mare biològica. Tot en relació amb els seus moments de crisi lligats al sentiment de no ser estimada. Tanmateix, en contra de les directrius de la mare adoptiva, el relat de Winterson és sobretot el d’una vida a la recerca de la felicitat, que, en part, fa a través de l’amor, però que comença amb el descobriment de la literatura.

La senyora Winterson va ser, de fet, qui va ensenyar-li a llegir amb el Deuteronomi. Li deu, doncs, haver après a llegir. Potser aquest és un dels motius pels quals es reconcilia pòstumament amb una mare que no volia que tingués llibres a casa amb aquesta idea: “El problema amb un llibre és que no saps mai què és fins que és massa tard.” Massa tard per a què? Havia despertat una curiositat insaciable.

És així que, d’amagat, la petita Jeanette va llegir voraçment seguint una classificació establerta en una biblioteca pública d’Accrington: “La literatura anglesa en prosa de la A a la Z”. Un dia, però, va descobrir uns versos de T.S. Eliot: “Aquest és un moment, però sàpigues que n’hi haurà un altre/que et traspassarà amb una sobtada joia dolorosa.” Va quedar traspassada. Anys després va escriure: “No tenia ningú que m’ajudés i T.S. Eliot em va ajudar. Per això, quan la gent diu que la poesia és un luxe, una opció, que és per a les classes mitjanes amb educació o que no s’hauria de llegir a l’escola perquè és irrellevant, o alguna d’aquestes coses estranyes i estúpides que es diuen sobre la poesia i el seu lloc en les nostres vides, jo sospito que la gent que ho diu ho ha tingut tot bastant fàcil. Una vida dura necessita una llengua dura... i això és el que és la poesia. Això és el que la literatura ofereix: una llengua prou poderosa per dir com és la vida. No és un lloc on amagar-se. És un lloc on trobar-se.” No hi hauria d’afegir res més, però ho faré: he llegit el llibre perquè em van llegir aquest fragment: “M’ha ajudat tant llegir que ni la febre me’n treu les ganes.”