Espurnes, l’Argentina i llibres

Una bona història pot sorgir d’una cançó, d’una olor, de la imatge inspiradora d’un quadre, d’una conversa que escoltem a l’autobús, d’un record d’infantesa… Qualsevol material pot ser bo per observar el món amb ulls d’escriptor i dir-nos: sí, aquí hi ha una bona història. L’escriptora Maria Escalas va anar a un sopar que organitzaven els seus pares a Mallorca on també hi havia convidat el seu cosí. El cosí havia dut un amic de l’Argentina, un home de 88 anys, i aquest va explicar distesament –entre plat i plat, degustant una copa, m’imagino– la història de la seva vida. L’escriptora va quedar tan captivada per la història que fins i tot es va plantejar deixar de banda la novel·la que aleshores estava escrivint i endinsar-se en aquesta nova aventura. Però va decidir aparcar-ho durant un temps i meditar-ho una estona llarga. O com diu l’escriptor José Luis Sampedro, deixar-ho mastegar com una vaca. “Perquè els escriptors som com vaques –diu Sampedro–. Ens mengem l’herba, la rumiem, la transformem…”. I al final parim una història.

Estimada Mirta, la novel·la de Maria Escalas, editada per Amsterdam, narra la història del Francisco i la seva família, una nissaga de mallorquins que s’estableixen a l’Argentina a la segona meitat del segle XX. Francisco comença a treballar com a aprenent en una fàbrica, on ascendeix professionalment i s’acaba casant amb la filla de l’amo. Però a l’Argentina convulsa del segle XX, hi ha certs privilegis que es paguen amb un cost massa alt. La derrota del peronisme, els cops d’estat i els alçaments militars són el marc d’un país sotmès a la crisi. A què estàs disposat a renunciar per tal de no perdre els teus privilegis?, ens fa qüestionar en tot moment el llibre. El personatge del Francisco sembla que ho té clar: prefereix no mirar, no saber, no prendre partit. Privilegis sustentats sobre capes i més capes d’injustícies.

Quan arribaven a les postres, la Maria continuava captivada escoltant la història del Francisco, que s’anava transformant en personatge. Parlava de parents llunyans, d’amics, de família… Enyorava els cels argentins i lloava –des del fons del cor, potser deia– les postes de sol mallorquines. Amb una copa de vi a les mans, va deixar anar una frase que va provocar un silenci i va captar l’atenció de tothom. Escalas li havia preguntat sobre els desapareguts a l’Argentina durant la dictadura i el Francisco li va respondre que “la bona gent no tenia per què tenir cap problema”. I encara més: “En el fons la situació no havia estat tan greu.” Sense comentaris… Més tard, de camí cap a casa, Escalas es preguntava com Francisco podia pensar així. Mirar cap a un altre lloc, girar el cap davant de les injustícies… però d’altra banda, no era molt interessant, aquesta visió, per a un personatge de ficció? A partir d’aquí va sorgir la història, ara sí, amb un personatge complex i ple de fissures. Una història que parlaria d’un declivi familiar, però també dels nens robats, i de traïcions, i d’amor, i ens formularia interessants preguntes: es pot arribar a dubtar de qui són realment els teus propis pares?

Escalas va arribar a casa amb el cap bullint-li d’idees que devia abocar, m’imagino, a un arxiu Word o a una llibreta de notes. Es va prometre que aviat li trucaria i li preguntaria: et faria res explicar-me més sobre la teva història?

D’aquella idea o espurna inicial, un sopar, un sopar improvisat, en va néixer una gran història. I és que l’espurna que fa néixer una història pot ser a tot arreu i tan sols cal copsar-la. Una olor, una cançó, un record d’infantesa, una conversa que escoltem a l’autobús, un personatge que ens fascina…

Mesos més tard l’escriptora s’asseia davant l’ordinador i s’embarcava en un nou viatge. Ho feia amb un nus a la gola i les paraules del Francisco ressonant-li a les temples. “Quan vaig embarcar-me en un vaixell per anar a l’Argentina…”. Escriptura, idees, personatges, conflictes creixent i adquirint forma dins del seu cap. Espurnes de tots colors espetegant sobre el teclat de l’ordinador.