La llengua i la immigració

Una gran majoria d’espanyols i una part important de catalans creuen que Espanya és una democràcia plena. De les millors d’Europa. N’estan convençuts, i els resulta molt cridaner i estrafolari escoltar els que els diem el contrari. Això és possible perquè, efectivament, amb ells l’Estat espanyol es comporta com ho fan les grans democràcies. A ells no els trepitgen els drets, no engarjolen els polítics que han votat, no bloquegen la voluntat majoritària de la seva societat, no intervé judicialment en allò que decideix el seu Parlament, no minoritza la seva llengua ni converteix en terrorisme el seu activisme polític o les baralles de bar dels seus joves. Per això, una mesura per saber del cert si un estat és de veritat democràtic és veure com tracta les seves minories nacionals i socials. En canvi, el gran èxit històric del catalanisme polític ha estat la capacitat d’evitar excloure del seu demos les minories existents. Des de les grans onades migratòries iniciades fa un segle fins a l’obsessió que va tenir el procés independentista per incloure vells i nous col·lectius migrants, el catalanisme no ha exclòs sinó que ha aconseguit que les segones i terceres generacions d’aquelles migracions acabessin sent part indistingible del corpus nacional, sense establiment de minories ètniques. Això ha irritat sempre el nacionalisme espanyol, i per això aquest odi tan marcat contra la immersió lingüística, l’escola o TV3: veuen com adoctrinament i pèrdua d’identitat el que, senzillament, és el procés normal d’incorporació gradual de primeres, segones i terceres generacions a les societats d’acollida, llengua inclosa. La situació de diglòssia i minorització del català amb un Estat en contra obliga a debatre i a actuar sobre la llengua, obliga a exigir compromís i contundència als polítics, i també a reflexionar com arribar als parlants, sobretot als acabats d’arribar. I perquè el debat tingui sentit i sigui útil, estaria bé fer-ho des de la reflexió, les dades i la recerca de solucions, i no des de les sensacions personals de pèrdua, les exageracions, el derrotisme i la por.