La llengua i la immigració

Una gran majo­ria d’espa­nyols i una part impor­tant de cata­lans cre­uen que Espa­nya és una democràcia plena. De les millors d’Europa. N’estan con­vençuts, i els resulta molt cri­da­ner i estra­fo­lari escol­tar els que els diem el con­trari. Això és pos­si­ble perquè, efec­ti­va­ment, amb ells l’Estat espa­nyol es com­porta com ho fan les grans democràcies. A ells no els tre­pit­gen els drets, no engar­jo­len els polítics que han votat, no blo­que­gen la volun­tat majo­ritària de la seva soci­e­tat, no intervé judi­ci­al­ment en allò que deci­deix el seu Par­la­ment, no mino­ritza la seva llen­gua ni con­ver­teix en ter­ro­risme el seu acti­visme polític o les bara­lles de bar dels seus joves. Per això, una mesura per saber del cert si un estat és de veri­tat democràtic és veure com tracta les seves mino­ries naci­o­nals i soci­als. En canvi, el gran èxit històric del cata­la­nisme polític ha estat la capa­ci­tat d’evi­tar excloure del seu demos les mino­ries exis­tents. Des de les grans ona­des migratòries ini­ci­a­des fa un segle fins a l’obsessió que va tenir el procés inde­pen­den­tista per incloure vells i nous col·lec­tius migrants, el cata­la­nisme no ha exclòs sinó que ha acon­se­guit que les sego­nes i ter­ce­res gene­ra­ci­ons d’aque­lles migra­ci­ons aca­bes­sin sent part indis­tin­gi­ble del cor­pus naci­o­nal, sense esta­bli­ment de mino­ries ètni­ques. Això ha irri­tat sem­pre el naci­o­na­lisme espa­nyol, i per això aquest odi tan mar­cat con­tra la immersió lingüística, l’escola o TV3: veuen com adoc­tri­na­ment i pèrdua d’iden­ti­tat el que, sen­zi­lla­ment, és el procés nor­mal d’incor­po­ració gra­dual de pri­me­res, sego­nes i ter­ce­res gene­ra­ci­ons a les soci­e­tats d’aco­llida, llen­gua inclosa. La situ­ació de diglòssia i mino­rit­zació del català amb un Estat en con­tra obliga a deba­tre i a actuar sobre la llen­gua, obliga a exi­gir com­promís i con­tundència als polítics, i també a refle­xi­o­nar com arri­bar als par­lants, sobre­tot als aca­bats d’arri­bar. I perquè el debat tin­gui sen­tit i sigui útil, esta­ria bé fer-ho des de la reflexió, les dades i la recerca de solu­ci­ons, i no des de les sen­sa­ci­ons per­so­nals de pèrdua, les exa­ge­ra­ci­ons, el der­ro­tisme i la por.