Periodisme de merda

No per ser trist és menys cert: ens hem acostumat a conviure amb una malèvola estratègia que molts polítics practiquen, consistent a emmerdar-ho tot, a mentir a consciència i de manera desenfrenada, si pensen que d’aquesta manera pescaran algun vot dins del mar de la ignorància popular. La cultiven molts polítics i, com no podia ser d’una altra manera, l’exerciten també els satèl·lits dels quals s’envolten per recordar-los, via paga o via promesa de col·locació laboral, que són éssers amb unes virtuts tan extraordinàries que els seus noms haurien de figurar entre els déus del consell suprem de l’Olimp. Són professionals de l’engany, de la manipulació, de l’estafa. No és descartable que cobrin un plus per empastifar la veritat. Aviam, si no, com s’explica aquesta obsessió per enredar i fracturar la societat, sobretot la catalana. L’última manipulació amb majúscules s’ha viscut aquesta setmana, quan alguns han volgut fer sang del fet que TV3 exigeixi a una nena que respongui en català quan participava en un concurs de lèxic en català. No en castellà, ni en gallec, ni en urdú, ni en l’idioma que et vingui de gust aquell dia. Un concurs en català. Ningú criticaria que no es permetés a un menor mostrar les seves habilitats amb el patinet en un certamen infantil de cuina, però quan es tracta d’atacar el català i els catalans, els límits són invisibles.

Que alguns polítics practiquin aquest esport, com deia al principi, mereix adjectius que ni tan sols consten al diccionari. Ara bé, no sé si encara és més greu quan aquest exercici l’executen els mitjans de comunicació i, sobretot, quan el porten a terme a les pàgines d’informació. Tots els mitjans disposen d’espais d’opinió per prendre partit com els surti dels pebrots. I aquesta elecció no hauria d’impedir elaborar notícies fetes des de l’objectivitat, l’honestedat i el rigor. Perquè després anem topant diàriament amb un periodisme de merda que l’únic que aconsegueix, malauradament, és destruir el prestigi i el bon nom de tota una professió.