Sense emocions

Les emo­ci­ons són pròpies –no pas exclu­si­ves– de l’espècie humana. El benes­tar emo­ci­o­nal és una excel·lent asse­gu­rança per a l’estat de salut de l’indi­vidu. La pandèmia, amb tot allò que l’ha acom­pa­nyat, ha limi­tat tant les emo­ci­ons –sobre­tot, les soci­als– que s’han incre­men­tat de manera sig­ni­fi­ca­tiva les malal­ties men­tals i els suïcidis, per exem­ple. La tec­no­lo­gia d’avui dia ha permès com­pen­sar en part algu­nes man­can­ces, però no és capaç de subs­ti­tuir allò que té de gra­ti­fi­cant el tracte humà; a més, els pro­pers anys, ens espe­ren uns mons vir­tu­als en els quals la gent no només jugarà o es rela­ci­o­narà, sinó que inver­tirà, com­prarà i vendrà “pro­pi­e­tats”, etc. És dubtós que les emo­ci­ons que gene­ren les per­so­nes quan es rela­ci­o­nen física­ment tro­bin un equi­va­lent dar­rere de les pan­ta­lles d’uns inter­lo­cu­tors soli­ta­ris, encara que el món sem­bla que vagi per aquí.

Al llarg de la dar­rera dècada, la soci­e­tat cata­lana en par­ti­cu­lar ha pas­sat per un deves­sall d’emo­ci­ons de tot tipus. La il·lusió per un futur dife­rent gene­rava unes emo­ci­ons col·lec­ti­ves posi­ti­ves i pro­ac­ti­ves des­co­ne­gu­des fins ales­ho­res. La marxa enrere dels gover­nants i la repressió poste­rior van can­viar total­ment el to emo­ci­o­nal de bona part de la població. Després, els polítics, mit­jançant mis­sat­ges ins­ti­tu­ci­o­nals plens de parau­les bui­des, han pro­vo­cat un endor­mis­ca­ment pro­gres­siu, que la covid no ha fet altra cosa que poten­ciar amb un crei­xent aïlla­ment. La dosi apli­cada d’anestèsia ha estat tan gran que ni la sos­pita que els atemp­tats de Bar­ce­lona puguin tenir una com­pli­ci­tat tan poc sor­pre­nent els ha fet anar més enllà dels esca­ra­falls ver­bals. També pot ser que aquesta ani­hi­lació com xaiets que alguns pen­sen sigui apa­rent; pot­ser les emo­ci­ons només estan ador­mi­des, en recu­pe­ració d’una salut emo­ci­o­nal per­duda.