Sukaina, l’islam i nosaltres

La meva admiració pel coratge de la Sukaina, entrevistada en aquest diari per Mireia Rourera, a la qual explica sense embuts què representa per a la majoria de les nenes i joves musulmanes que viuen a Catalunya la creixent radicalitat d’un precepte que les violenta i els nega el dret a créixer i desenvolupar-se lliurement. Si bé soc la primera a alertar que les generalitzacions són injustes i menen a prejudicis, també és cert que conec més d’una Sukaina, atesa per l’associació Valentes i Acompanyades, que ha fet apostasia o ha fugit d’un entorn coercitiu que l’obligava a una doble vida amb efectes devastadors per a la seva salut física i psicològica. I admiro tant la seva rebel·lia contra un sistema patriarcal que no ens és pas impropi –sempre aliat de la religió, eficient coartada moral i sovint mortal– com sobretot la denúncia pública d’una preocupant confusió que elles –d’esquerres i feministes– han detectat i que comporta la incomprensió, el silenci i el boicot d’alguns sectors progressistes potser temorosos de ser titllats de racistes o d’islamòfobs si els fan costat. Sé que hi ha racisme que va de bracet amb l’aporofòbia o rebuig a la pobresa però no tinc clar què és això de l’islamofòbia; fa l’efecte que darrere un terme tan usat hi batega el pols d’un islam polític que vol imposar el seu ideari bo i adormint el nostre sentit crític. No hem de deixar soles dones com la Sukaina. Que no hem plantat cara nosaltres a dogmes opressors? Som cristianòfobs? O és que elles no hi tenen dret? Si la resposta fos que no, llavors sí que ens podem acusar de racistes.