La història de tantes Casimires

Ara és una àvia centenària, però un dia va tenir 20 anys. No els havien complert ni ella ni el xicot, quan la guerra ho va esgarrar tot. La Casimira Vallbé Puig, asseguda en un banc de pedra, amb el sol il·luminant-li la mirada viva, al petit poble de Mura, explicava a Quim Masferrer a El foraster de TV3 que va escriure al superior del seu xicot per saber on era en Jaume, mort el 1936. La seva història no és emotiva. És compartida, comuna, pròxima, familiar. I, 85 anys després, el dolor ha arrelat tan fondo que ha quedat anestesiat. Elles els van acomiadar, amb un petó als llavis i l’esperança als ulls, i, com Penèlope, van esperar fidels el retorn de l’heroi. I fidels al record dels 20 anys es van mantenir quan “els van matar el xicot”. I van ser la generació que no es va casar mai. Amb l’enyor al cor, senzillament van viure. Quan la Casimira va fer cent anys, l’octubre del 2016, familiars i veïns ho van celebrar amb un dinar de germanor. Dimecres, amb motiu de l’acord per compartir perfils genètics i identificar les víctimes de les fosses, entre Catalunya i el País Valencià, la consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, explicava que el seu besoncle va desaparèixer a València. A la Casimira també li van dir que en Jaume havia desaparegut. La desaparició volia dir oblidar. Però la Casimira i tantes com elles no ho van fer. No ho fem ara, com a societat.