Djokovic: passar pel tub

Després de deu dies de serial, Novak Djokovic ha estat deportat d’Austràlia, un cop els tres jutges del tribunal federal han resolt per unanimitat el recurs contra la cancel·lació del seu visat. Si heu seguit el serial, ja sabeu de què va. Djokovic va entrar amb un certificat d’exempció mèdica al·legant que havia estat contagiat per covid feia poques setmanes, fet pel qual no estava vacunat. Primer, va ser retingut en un hotel obligat a complir quarantena fins que un jutge va ordenar la seva llibertat, després que la seva defensa presentés un positiu per covid que li ho hauria impedit. Però les autoritats australianes discrepaven d’aquesta maniobra, i la desconfiança va créixer quan es va saber que el tenista s’havia entrenat a Marbella i també havia mentit sobre el país de procedència abans de volar-hi.

El número u del món havia de disputar l’Open d’Austràlia a Melbourne, del qual és l’absolut dominador. L’ha guanyat 9 vegades, més que Federer (7) i Nadal (5), i amb aquest primer gran eslam del circuit tenia l’oportunitat d’esdevenir el tenista amb més títols, perquè tots tres estan empatats a 20. Aprofito per dir que la tenista amb més grans eslams és Serena Williams, que n’ostenta 23, tot i que a l’hora de brandar rànquings sovint passa per alt. Doncs bé, Djokovic no podrà disputar l’Open i això, a banda de condicionar el seu calendari particular per consolidar-se com a indiscutible número u del món, l’hipoteca per desplaçar-se al país austral per tres anys, si es confirma la sentència. Per què m’interessa parlar del cas Djokovic, a mi, que no hi entenc gaire de tenis i que, si m’hagués de decantar per un favorit, sempre he admirat –més per intuïció que per convicció– Roger Federer, tot i reconèixer una àmplia simpatia per Rafael Nadal? Doncs perquè el cas Djokovic ens serveix per parlar d’un sistema de valors dels nostres temps.

Estem avesats a viure en un món en què els privilegis s’assenten per damunt dels drets ciutadans. Djokovic és, sens dubte, un esportista d’elit, el millor entre els millors, i, per tant, un home ric. És jove, és eslau, és un heroi nacional de Sèrbia, que ostenta una fortuna que segons Forbes consta d’uns 155 milions de dòlars guanyats als circuits, a banda dels generats pels patrocinis –Lacoste, Asics, Seiko, Peugeot–, que n’hi repercutirien uns 30 milions més. Un dineral, vaja. Tenia més dret pel fet de ser el número u del món a falsificar visats, al·legar excuses i emparar-se amb el seu dret individual de no vacunar-se en un país en que és condició necessària per accedir-hi? Aquí rau el quid de la qüestió. Djokovic i el seu equip devien pensar que amb això n’hi hauria prou i de sobres, tenint en compte que es tractava del favorit, del cap de sèrie, del rei absolut de la pista ràpida. Tanmateix, no devia ser el que va moure el ministre d’Immigració, Alex Hawke, que amb mà de ferro va fer ús de la seva prerrogativa de retirar-li el visat. En les seves declaracions ha afirmat que les mesures severes de protecció fronterera han mantingut fora de perill el país, amb una de les taxes de mortalitat més baixes i, alhora, una de les taxes de vacunació més altes de tot el món: 91,4%. Entre línies, el ministre ha elogiat els seus conciutadans pels sacrificis i també ha deixat entreveure que no volia permetre que Djokovic es convertís en el líder dels antivacunes que burla tots els protocols.

I aquí, la segona consideració: és realment Djokovic un altaveu dels antivacunes? Segons sembla, només consten unes declaracions del 2020 en què especificava que preferia no vacunar-se, però, per ara, només ha buscat excuses. Per als propers compromisos internacionals, a França, on els antivacunes són una minoria altament mobilitzada i molt contestatària, l’esperen amb els braços oberts pel Roland Garros; només cal veure els seus patrocinadors. Però al Regne Unit i als Estats Units, erigir-se com una icona dels antivacunes li pot passar factura, perquè als dos països exigeixen la pauta completa. La trifulga amb Djokovic és només una analogia dels nostres temps. Com el capità del Costa Concordia, Francesco Schettino, que va abandonar el vaixell per salvar-se abans d’evacuar la tripulació, en ple naufragi que va causar la mort de 32 passatgers, ara ha fet 10 anys. De tant en tant, la realitat brinda un personatge literari: un heroi o un antiheroi que explica els temps convulsos que vivim, les profundes contradiccions de la nostra societat. Djokovic no és lliure de fer el que vulgui pel fet de ser ric, consentit, un jove ocurrent, a vegades divertit, a vegades irascible, i un geni indiscutible. En la societat en què vivim, hi ha normes, hi ha regulacions. Si vols anar per lliure, si et vols convertir en un ídol d’un moviment que confon la llibertat amb l’egoisme, calen arguments millors. Però, sobretot, per ser el millor entre els millors, cal ser un exemple d’honestedat, honradesa i solidaritat, encara que no t’ho exigeixi cap patrocinador. És l’única distinció que no s’associa a un gran eslam però que et corona per a l’olimp.