Rondalles d’altre temps
D’un antic llibre de Frederic Marès, n’anoto algunes rondalles populars que, segons ell deia, havia recollit el seu avi, alcalde del Port de la Selva a finals del segle XIX.
La gràcia senzilla d’aquestes cançons ens porta el record d’una altra època, ja molt llunyana, quan els homes esmerçaven el seu delit entre la vinya i la mar, o en les petites feixes d’hort vora la riera, on les dones, quan l’aigua era generosa, rentaven la roba de bon matí.
De vegades aquestes rondalles traspuen humor: “Un cego estava mirant / com se cremava una casa. / Un mut estava cridant / i un baldat traginant aigua”. O bé: “Ninetes de la Selva, / que tot ho voleu saber: / a una lliura de cireres / quants pinyols hi pot haver?”. Altres cops reflecteixen rivalitats de campanar, entre pobles veïns: “A Llançà toquen a missa / i a la Vall ja hi han tocat, / a la Selva la comencen / i al Port ja han acabat”. O aquella altra: “A Llançà són les boniques, / a la Vall ja no pas tant, / a la Selva les fumades / i al Port, la flor del ram”.
També hi trobem present sovint el tema amorós, amb un pòsit d’erotisme latent: “Rondalles són rondalles / i rondalles són cançons, / i no hi ha millor joguera / que minyones amb minyons”. O: “El dia que em vaig casar / vaig tenir una gran ventura: / tot m’ho donaren plegat, / diners, dona i criatura”. I: “Nineta, si tu ho volies, / no ho sabria pas ningú, / ens faríem una nina / que seria per jo i tu”.
Un filó inesgotable, amb tota seguretat. Qui en fou l’autor, d’aquestes rondalles? Un terrassà o un pescador, tal volta un sagristà? L’harmonia i frescor d’algunes d’aquestes estrofes em tenen el cor robat, ben cert. Tanquem ara amb tres on la noia casadora parla amb la seva mare: “Mare, si em doneu marit, / no me’l deu mestre de cases, / sempre estaria amb un ai / que me’l porten mort a casa”. O: “Mare, si em doneu marit, / no me’l deu pas traginer, / així com maten el matxo, / també maten la muller”. I finalment: “Mare, si em doneu marit, / mariner me’l vulgueu dar. / Amor de mariner, mare, / ja mai no es pot oblidar”.
I és que la mar, des de sempre, ha donat sentit a tots aquests pobles i als seus habitants...
