Kafkianament

Tracto de pactar amb els meus dimonis de capçalera que em deixin viu fins l’any 2024 per poder prendre part en l’Any Franz Kafka, que va néixer a Praga el 1883 i que, un mes abans de fer quaranta-un anys, va morir al sanatori de Kierling. Al cap de vuit dies, va ser enterrat a Praga. El poeta barceloní Manuel Vázquez Montalbán va escriure un poema, amb el títol “Praga”, pel qual desfilen les moltes raons que, en tant que catalans, ens acosten a Praga i a Kafka, que havia escrit notes actualíssimes sobre la “memòria d’una nació petita”: “La memòria d’una nació petita no és pas més petita que la d’una grossa. Per tant treballa més a fons el material de què disposa. […] La consciència nacional d’un poble petit i les exigències que se’n segueixen per a cada un dels seus individus impliquen l’obligació d’aquests de conèixer la part de la literatura que se’ls ha assignat, de donar-li suport, de lluitar per ella i, sigui com sigui, de lluitar-hi fins i tot quan no la coneixen o no li donen el suport que cal.” (El text apareix a l’edició de Diaris 1910-1923 de Kafka, publicada el 1985, en versió de Francesca Martínez i amb una presentació de Lluís Izquierdo, amb el títol –no gens ingenu– d’El solit (d)ari Franz Kafka). Fa cent anys (el 23 de gener de 1922) escrivia: “…fins ara la meva vida ha estat una marxa estàtica, una evolució que, a tot estirar, coincideix amb la d’un queixal corcat a punt de podrir-se”. I el 27 de gener: “El fet d’escriure: un consol estrany i enigmàtic, tal vegada perillós, potser alliberador: abandonar amb un salt la cadena acció-observació. Observar les accions de tal manera que hom arribi a crear-ne un estil superior, superior i no pas més agut, i com més superioritat tingui, més inaccessible a la monotonia…” El 15 de març d’aquell 1922: “Refugiar-se en un país conquerit i trobar-lo insuportable al cap de poc per la senzilla raó que hom no pot refugiar-se enlloc. No haver encara nascut i sentir-se ja forçat a vagarejar pels carrers i enraonar amb la gent.”

Lluís Izquierdo comenta així l’angle des d’on es movia Kafka: “Escriu en veu baixa. L’opacitat de les coses quotidianes és transparentada pel seu estil límpid, grinyolant i laberíntic. Si la seva visió sembla desconhortadora, mai no ho és tant com el món real que visqué, esdevingut d’altra banda criminalment sòrdid deu anys després de la seva mort. […] Diaris de la lluita amb els mots i de la verificació personal en la tasca d’escriptor.” En una nota de la p. 437, llegim: “Kafka tenia tres germanes casades. Totes tres –la predilecta era Ottla– varen morir en un camp d’extermini nazi, com dos dels seus cunyats i moltes de les persones que són esmentades als diaris.”

Per als homenatges que goso suggerir per al possible homenatge a Kafka, comptem, a casa nostra, a més de l’excel·lent edició dels seus diaris, amb una edició exemplar de La metamorfosi –Die Verwandlung, que potser hauríem d’haver traduït com a “transformació”, “transmutació”, “canvi d’aspecte”– en una edició modèlica de Proa (primera del 1978 i segona del 1985) a cura de Jordi Llovet. En el seu pròleg ens recorda: “Franz Kafka – una vida breu, escapçada per la tuberculosi; una escriptura penosa articulada al ritme d’un desig que es desplaça progressivament des de l’escena dels cossos a l’escena subtil de la lletra. Una vida dedicada a una transformació lenta i feixuga: passar de la condició de fill-reproductor del llinatge familiar a la situació làbil de l’escriptor-celibatari: Diari, 15 d’agost de 1914: «Ja fa dos dies que escric seguit, tant de bo duri. Ja no estic tan capficat i protegit per la feina com fa dos anys, però, amb tot, és cert que la meva vida ha adquirit un sentit; la meva vida ordenada, absurda i buida de solter, ara té una justificació. Puc tornar a mantenir un diàleg amb mi mateix, i ja no fito la mirada en un buit tan absolut. Només seguint aquest camí podré trobar una millora.»”

I tanco amb la primera frase de La metamorfosi: “Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós…”, i amb un comentari de Jordi Llovet: “Kafka constitueix un dels millors exemplars de la història literària per adonar-se que una literatura menor, la literatura d’una persona sotmesa a tres o més ocupacions, no té perquè ésser una literatura esquifida.” Ah! I com ens explica Jordi Llovet, que va fer tres viatges a Txecoslovàquia per mirar de recórrer els itineraris vitals de Kafka: “Després d’aquests contactes em va semblar arribar a la conclusió que Kafka havia transformat tant la seva pròpia vida a través de la lenta construcció d’una escriptura, que només se’l podia recordar com un personatge de ficció, a penes real.” Goso afegir: ¿oi que no ens farà cap mal, als catalans, mirar d’entendre tot allò que va viure –i va escriure– Kafka?