Excèntrics

La carrera de Boris Johnson només s’explica per la irresistible tendència de molts britànics a considerar l’excentricitat una virtut nacional, potser patriòtica. Un primer ministre capaç d’anar amb els cabells esbullats i la corbata incrustada entre el segon i el tercer botó per sota de la camisa els cau simpàtic per definició. L’amic Boris està, ara, en hores baixes, però això no és culpa de la seva manera de vestir o de (no) pentinar-se. Les extravagàncies li van a favor, però les mentides li costaran el càrrec. L’excentricitat és la manera que han trobat els anglesos de compensar la tristesa d’una dieta irremeiablement monòtona. Vist el que menjaven, havien de trobar alguna excitació durant la resta del dia. Un no pot passar-se la vida engolint aliments insípids, insubstancials i repetitius sense reclamar venjança. L’indigent que mendica en una cantonada no vol monedes per comprar llet. Les vol per a un got de vi que li tregui de pena l’estómac amb un crit d’alegria. Un dels primers corresponsals de premsa a Londres, el castís Julio Camba, es desfogava a principis del segle passat contra la dieta anglesa. El juvenil aparell digestiu de Camba va haver d’afrontar el problema del rosbif que, invariablement, li presentaven al plat. Bé, per ser justos, s’ha de dir que, en la meva experiència, els plats de carn, a Anglaterra, ofereixen l’amenitat de quatre opcions d’acompanyament: patata bullida, col de Brussel·les bullida, pèsols bullits o pastanaga bullida. Totes igualment depriments. Davant d’aquest panorama, podem comprendre les lamentacions del periodista madrileny. Camba va observar que, a més del rosbif, per variar, li donaven rosbif, i va entendre per què a París havia sentit sovint que per assenyalar la presència d’un anglès deien: “Voilà un roast beef.” La dieta ha condemnat els anglesos a practicar i admirar l’excentricitat. La gent, d’una manera o altra, s’ha d’esbravar.