anàlisi
Esteve Vilanova
“Recorda que ets mortal”
A la Roma antiga sabien prou bé les flaqueses humanes que desencadena el poder i l’admiració en forma de supèrbia. La persona superba és aquella que es creu millor i superior a les altres i que sovint menysprea les que l’envolten. És per això que, per prevenir aquesta falta, quan un general victoriós desfilava pels carrers de Roma aclamat pel poble, anava seguit per un esclau que li anava recordant: “Memento mori”, per recordar-li que era mortal i no un déu. És clar que aquesta desviació del comportament humà en persones que han assolit un càrrec important, malauradament, en certes cultures és molt habitual. No hi sabria pas trobar el perquè, però el cert és que als països del sud la corrupció és tan habitual que quan es descobreixen casos greus, passats uns dies de certa excitació, tot torna al seu estat natural. Si agafem com a exemple el que està passant a la Casa Reial i tota la pestilència que surt de les butxaques del rei emèrit, hauran vist que és ben poca la reacció ètica de la societat. De fet, hi ha persones molt importants i partits polítics majoritaris que en certa manera li justifiquen o perdonen les malifetes pels bons serveis que ha fet a Espanya. És a dir, a més d’immunitat legal té una mena d’immunitat social per haver fet bé la part de la feina que va fer bé. Ni tan sols li exigim que fes bé el que havia de fer bé, sinó que és un mèrit que l’immunitza socialment. El que encara ens hauria de fer més vergonya és que fins avui ningú ha proposat treure de la Constitució aquesta immunitat generalitzada i perpètua, i la justificació que jo en faig, d’aquesta negligència política, és que aquí la corrupció és tolerable.
Els bons legisladors, els que realment miren pel poble, quan s’adonen que una llei permet fer tantes agressions usant la irresponsabilitat que li confereix el càrrec, ràpidament proposen una reforma de la llei per evitar que ningú més, en la seva situació, pugui fer el mateix. I aquí tampoc ha passat, ningú ha mogut ni un fil per canviar-ho. És a dir, el nou rei torna a tenir immunitat total, un privilegi que només tenen els autòcrates i els dictadors. De fet, és una herència del franquisme.
És cert que als països llatins i de tradició catòlica la corrupció no és gens estigmatitzada i, segons Max Weber, l’explicació d’aquesta tolerància és que els catòlics tradicionalment hem tingut molt fàcil el sagrament del perdó, contràriament al que passava als països que havien abraçat la reforma protestant.
Quan Catalunya va assolir l’autonomia i teníem l’oportunitat de fer una administració diferent de l’espanyola, tenia l’esperança que seria possible, perquè els catalans sempre hem mirat cap a Europa i tenim un llegat carolingi important que fa dir a alguns líders polítics que nosaltres volem ser l’Holanda del sud. Però en el seu moment, sigui per com es van fer els traspassos, sigui per desídia, es va acabar replicant el model burocràtic espanyol i en vàrem absorbir el model i els vicis. No hi va haver una reforma ètica de l’administració i el resultat ha estat desastrós: una administració que per naturalesa és prepotent davant del sofert administrat. I aquestes disfuncions han augmentat i excel·lit amb la pandèmia i el teletreball. Ni l’administració ni el país estan preparats per al teletreball, ho hem d’admetre i no fer-nos creure que sí.
Però una imatge d’una administració del passat és aquest poder incontrolat que tenen certs alts funcionaris que són un poder absolut i opac, l’anomenat deep state, per fer el que volen, i de vegades en benefici seu adaptant la llei als seus interessos o fent les seves lleis. El que ha passat al Parlament de Catalunya amb aquestes prebendes de jubilacions abusives és d’una enorme gravetat perquè ens demostra que quan un polític és feble aquests alts funcionaris n’abusen i provoquen, com en aquest cas, jubilacions legalment daurades i abusives, emparant-se amb una impunitat i un secretisme aclaparador. És clar que el president Ernest Benach, que ho va autoritzar, ara no té cap argument per defensar-se de la lleugeresa amb què va gestionar el diner públic per cedir en unes prebendes tan exagerades i en no fer-les públiques. És de vergonya.
Com passava a l’antiga Roma, alguns s’han cregut ser déus quan eren humans i mortals.