Què passa amb la sanitat pública?

Està desapareixent la sanitat pública i la majoria de gent no se n’adona, comenta Roser Nualart a un lúcid article de Sílvia Massana al Facebook que ens hauria de fer pensar i reaccionar. Transcripció resumida: “El meu cas (multiplicable per centenars o milers cada dia): pràcticament 40 euros de farmàcia per febre i mal de coll d’un fill, inclòs un pack de tests antigènics perquè, amb una panòplia de símptomes que podrien ser d’òmicron o la lletra que toqui en cada moment, qualsevol s’arrisca a no comprovar-ho. Quaranta euros gastats en autoprescripció, autoprevenció i autogestió del que en circumstàncies normals hauria passat per metge de capçalera i recepta cofinançada, el mínim que s’hauria d’esperar després de tota una vida cotitzant a la seguretat social i ajudant a finançar el que en diuen sanitat universal i que cada dia que passa ho és una mica menys. Mentrestant, les farmacèutiques en diuen bé i el sistema de salut estalvia. A costa de què? Algú ho calcularà algun dia? Quan sembla que tot ha de ser covid i si no, no molestis, quan la prioritat és per a la covid per damunt de tota la resta, inclosa l’atenció a les malalties cròniques, qui se’n cuida, del que no és covid? Qui vigila, qui fa prevenció, qui procura pel no agreujament del que ja és conegut i pel diagnòstic precoç del que encara no se sap? Qui, quan les visites a especialistes es demoren sis, vuit, nou mesos o un any, quan s’ajornen indefinidament intervencions quirúrgiques, quan les visites presencials de seguiment i les proves per ajustar medicacions han desaparegut del mapa?”