La bossa de cacauets

Don’t look up és a parer meu una pel·lícula no gaire brillant. Però té la virtut d’exposar el que pronosticava Huxley a l’obra Un món feliç: la veritat no serà pròpiament amagada, sinó ofegada en un mar d’irrellevància. Al film es mostra la banalització a què és sotmesa la informació científica sobre un cometa que s’estavellarà contra la Terra. Però més enllà de la distòpia apocalíptica, a mi em va cridar l’atenció una seqüència. Els dos astrònoms que han fet la descoberta són traslladats per la força a la Casa Blanca. Afamats i cansats, mentre esperen que la presidenta dels EUA els rebi, un general farcit de condecoracions els ofereix (i els cobra) una bossa de cacauets perquè matin el cuc. Poc després, els dos científics descobreixen que, de fet, allà dins, aquells cacauets eren gratis, i que per tant, el militar s’ha embutxacat uns diners que no li pertocaven.

Penso en algunes de les moltes bosses de cacauets que he vist cobrar de manera fraudulenta per persones que, com els raigs del sol, sempre travessen els femers i no en queden embrutats. (Perquè l’anècdota sedassera no mati la importància de la categoria, no donaré noms propis ni que sota tortura m’obliguin a llegir La Vall de la llum). Penso en el savi institucionalitzat, que durant dècades cobra per reivindicar la cultura de la crítica, però que extermina tota persona que gosi criticar-lo. Penso en l’empresari d’èxit a qui vaig sentir a dir “els aturats són uns mangants”. I en l’home de poder que abusivament va exigir (i cobrar!) 1.200€+dietes per presentar un llibre seu sobre... l’austeritat. I en aquell etern polític de la primera segona línia, que a les cases a què era convidat sempre es trobava a faltar algun objecte de valor després de la seva estada. La infrahistòria personal és important. La gestió de la vida quotidiana, la més visceral de totes, revela moltes coses. Se m’objectarà que una auditoria d’aquesta mena no deixaria ni l’apuntador. Però: ¿pagaria la pena mantenir una cosa que no és salvable?