Portugal

M’ima­gino que al PSOE deuen haver rebut amb certa enveja la victòria elec­to­ral del líder soci­a­lista por­tuguès António Costa, que acaba d’obte­nir una majo­ria abso­luta que li per­metrà gover­nar sense socis incòmodes durant els pròxims qua­tre anys. Por­tu­gal, aquest veí igno­rat i històrica­ment menys­tin­gut, s’ha avançat a Espa­nya en diver­ses oca­si­ons. No només enge­gant una revo­lució per depo­sar el dic­ta­dor –el seu– en lloc d’espe­rar que es morís al llit, sinó també, més recent­ment, expe­ri­men­tant amb un govern de coa­lició d’esquer­res que va donar els seus fruits. La gerin­gonça –nom amb què es va conèixer l’aliança de soci­a­lis­tes, comu­nis­tes i el Bloc d’Esquerra– bé va poder ser­vir d’ins­pi­ració a l’actual bipar­tit al poder a Madrid.

Amb tot, els mèrits d’aquest país humil abo­cat física­ment a la façana atlàntica no solen ser reco­ne­guts a l’altre cantó de la seva fron­tera ori­en­tal. Fa anys en un viatge a Lis­boa, un cam­brer de La Baixa, el cor històric de la ciu­tat, se’m quei­xava de l’arrogància i la pre­potència del turisme pro­ce­dent de la resta de la península que se li adreça sense fer el més mínim esforç per dir qua­tre parau­les en por­tuguès. És una acti­tud filla de la ignorància con­tra un país obert al món on és fàcil de tro­bar gent plu­ri­lingüe i alta­ment for­mada i, sobre­tot, ama­ble i edu­cada.