Cinema, orquestra i música

Fa pocs dies, La Locomotora Negra es va acomiadar dels escenaris, cinquanta anys després del seu debut. Va ser una banda que va transportar l’essència de les grans formacions de jazz i de swing a un públic desitjós de compartir la música i de ballar, per descomptat. En recordo concerts memorables, com també ho va ser el de la Pasadena Roof Orchestra a la Festa del Treball de 1980, a Montjuïc. Parlo d’aquestes orquestres i de la música que feien (els estàndards ballables, els ritmes dels anys vint i trenta del segle passat) per retre-hi homenatge i per referir-me a una de més propera que torna als escenaris després d’un obligat període d’inactivitat. És la Selva Big Band, dirigida pel saxofonista Ramon Alsina, que aquest diumenge presenta al Teatre de Salt un espectacle a partir de bandes sonores de diverses èpoques de la història del cinema, amb la col·laboració de la cantant Sandra Fern.

La SBB fa més de trenta anys que actua en teatres i sales de ball, en festes o al Palau, amb músics veterans com Jaume Feliu o Jaume Torroella, o amb nous valors, com Pau Antúnez. Sempre amb la potència d’una secció de vent poderosa que sap calibrar el punt just que reclamen les big bands, aquella barreja d’excel·lència musical i de consciència d’espectacle, la idea de fer que el públic no solament gaudeixi de l’actuació, sinó que es transformi (gairebé diria espiritualment!) a partir dels clàssics. O a partir de les lectures que la SBB ha fet de Sinatra o dels Beatles.

La virtut d’una banda sonora és intervenir en el desenvolupament del film, però també tenir una existència paral·lela, com a peça solta, amb independència de les imatges. La Selva Big Band torna, i ho fa amb un repte que és elevat i també engrescador. Fer que rememorem les històries que vam veure a partir de les invisibles músiques que les van emmarcar.