Nostàlgia de les hortes
L’Ajuntament de Girona vol atraure visitants a les hortes de Santa Eugènia i ha dissenyat un projecte que rebrà fons europeus Next Generation per a la reactivació econòmica, per tal de convertir-les, també, en un projecte turístic digital i sostenible. Aquestes hortes i les de Salt, encaixades entre la sèquia Monar i el riu Ter i que ara limiten amb el parador del Güell per l’est i l’autopista per la part saltenca, són un autèntic pulmó verd per a Salt i Girona, tenen un altíssim valor ecològic i són immillorables com a sòl hortícola. S’han convertit, com aquell qui diu, en zona d’horts urbans de fàcil accés que molts ciutadans van descobrir quan van servir de vàlvula d’escapament després del tancament per la pandèmia. Entre la gent que hi passejava i la que pedalava al carril bici “semblava la Rambla”, explica en Manel Mesquita, periodista que durant tants anys va donar la seva opinió en aquestes planes i que des de fa poc més d’un parell d’anys s’ha convertit en hortolà aficionat.
Entenc la voluntat de conservar les hortes com a espai verd i com a pulmó de la ciutat, però els que hi vam néixer i provenim de famílies d’hortolans que s’hi van guanyar la vida com van poder durant diverses generacions, trobem a faltar un reconeixement als qui, treballant-les, les van preservar tal com són. Cal no oblidar que abans d’acabar darrere els Maristes i l’actual desviació del Güell, aquestes hortes arribaven fins al pont de Can Vidal, en el que ara és el barri de la Devesa. En queden molt pocs, dels més de dos-cents hortolans que hi vivien i que treballaven aquesta terra fèrtil on es semblava el planter que després es venia a la pràctica totalitat de mercats de les comarques gironines. Els hortolans sembraven la grana, venien el planter als hortaires i també cultivaven verdures i hortalisses per portar-les al mercat del Lleó i altres mercats (i de retruc, a través dels revenedors, a les botigues). Això sí que és producte de proximitat i sostenible. Ara hi queden pocs hortolans que facin planter, a Salt, i pocs que treballin la terra per vendre a mercat, com els germans Masó de can Pere de les Flors o en Berga de Salt. Altres, com a cal Cigarro, han evolucionat. Em queda la nostàlgia del que va ser, però m’agrada passejar per les hortes i veure-les ben cuidades. Els puc assegurar que, per la qualitat de la terra, no hi ha millors productes que els que surten d’aquestes hortes.
