Cap dona no ha de ser tocada

Una metgessa francesa i una activista senegalesa debaten sobre la mutilació genital femenina. La metgessa: “És una qüestió cultural que correspon resoldre exclusivament a la població afectada; nosaltres no hi tenim res a dir.” Contundent resposta de l’activista: “Vostè parla així perquè conserva el seu clítoris. És una vulneració dels drets humans, necessitem la implicació de tota la ciutadania per eliminar una brutalitat que ens destrossa l’existència.” Avui, 6 de febrer, es commemora el dia internacional de tolerància zero a aquesta atàvica tradició que cada any posa en perill la vida de milers de nenes i joves del planeta, i és just reconèixer que, com a fruit de la lluita de moltes militants organitzades en països d’origen juntament amb d’altres emigrades a Europa perquè ningú no toqui les seves filles, el món ha obert els ulls i l’eliminació de la MGF (i el Matrimoni Forçat) figura com un dels objectius de l’Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible. A Catalunya, la llei pionera del dret de les dones a erradicar la violència masclista de maig del 2008 ja va incloure la MGF i el MF, i entitats com ara Equis MGF, ADIS, Jokkere Endam, Legki Yakaru i Valentes i Acompanyades treballen per plantar cara a tot tipus d’agressió física i psicològica al cos femení. Avui és un dia per preguntar-nos també, com deia aquella activista senegalesa, si estem fent prou, si estan funcionant els protocols de prevenció, si comprenem que el que es pretén extirpar tant o més que els òrgans genitals, és la capacitat de pensar i decidir, de sentir i de ser de les dones per assegurar-ne la submissió.