Els jocs del PSOE

El problema no és el president Lambán, sinó la promesa que el president espanyol, Pedro Sánchez, li va fer sobre els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030: una candidatura conjunta entre Catalunya i Aragó. El govern espanyol, és a dir, el PSOE i Unides Podem, no volen que Catalunya lideri en solitari la candidatura dels Jocs en cas que es facin perquè no vol deixar que Catalunya es projecti al món com ho va fer pels Jocs del 92. Vol una candidatura d’unitat, de país, el seu país. I perquè, en cas que es fessin, caldria invertir a Catalunya, i l’Estat tampoc no ho vol. No és Lambán, és el PSOE, espina dorsal del règim del 78. Ho va ser amb Felipe González i torna a serho ara amb Pedro Sánchez. Són companys de files de Juan Alberto Belloch, a qui ningú de la direcció del partit ha desautoritzat per haver dit que Catalunya representava un perill molt més gran per a l’Estat que no pas ETA perquè el terrorisme generava ràbia però no qüestionava l’estat de dret com diu que fa el moviment independentista. Belloch, però, s’oblida que gràcies a formacions independentistes Sánchez va poder aprovar els seus pressupostos i a canvi de res. No entenc per què diu que Catalunya requereix “alguna altra derrota”. Com un líder polític pot parlar així i com es pot deixar que parli així? Com un dirigent del PSOE, el partit que diu que lidera el govern més progressista de la història, pot parlar de vencedors i vençuts i d’infligir derrotes. El moviment independentista només vol votar, no vol imposar res ni derrotar ningú. No vol vèncer ningú, només vol decidir. Si Catalunya fos un país sobirà, la picabaralla amb Aragó no existiria i fer els Jocs o no es decidiria en clau de futur de país.