Contra la llei del silenci

On la corrupció s’enquista en l’ADN cultural pren forma l’estigma del xivato i d’això ningú no en vol ser, és lleig i a més qui no té un mea culpa a amagar? Més val demanar perdó i a tornar-hi, que tal dia farà un any! Però una directiva europea de 16 de desembre de 2019 que els estats ja haurien d’haver transposat al seu ordenament jurídic, podria revolucionar aquesta en el fons encobridora visió del delicte: estableix un catàleg de mesures per a protegir de qualsevol represàlia a qui informi d’estafes, males praxis financeres, evasió de capitals, abusos de poder, discriminacions, adquisicions fraudulentes de béns, entre d’altres actes il·lícits que representen greus perjudicis per al conjunt de la societat i que poden estar relacionats també amb la seguretat alimentària, el terrorisme o el medi ambient. Una iniciativa que ens fa pensar en l’escàndol del Dieselgate –la Volkswagen trucava els tests d’emissions contaminants– en el #MeToo –assetjament sexual– en les filtracions d’Edward Snowden –vigilància de l’Agència de Seguretat dels EUA– o en José Luis Peñas, que feu explotar el cas Gürtel. La norma obliga a obrir vies segures que garanteixin la confidencialitat de qui denunciï irregularitats en empreses de més de 250 treballadors o amb un volum de negoci igual o superior als 10 milions d’euros i en institucions públiques, estatals, autonòmiques o locals –municipis de més de 10.000 habitants–. Serà interessant veure com s’aplica, si s’aconsegueix esquerdar la llei del silenci –intimidació? complicitat?– que empara suborns i lladronicis.