Jocs en l’aire

segueixo per Catalunya Ràdio el programa sobre la idoneïtat de la candidatura dels Pirineus als Jocs Olímpics d’hivern del 2030, un debat que aixeca passions i que queda reduït a la dicotomia Jocs sí-Jocs no. Des de la distància, entenc que els partidaris de ser-ne la seu hi vegin una oportunitat per atreure inversions que reverteixin en benefici del territori i ajudin a donar-li projecció internacional. Però, sentint els arguments de la part contrària, sobretot explicant la falta de sostenibilitat ecològica del projecte i qüestionant el model econòmic de desenvolupament a què els abocaria, penso que hem arribat al cap del carrer. Com es podran conciliar visions tan radicalment oposades?

Amb tot, hi ha encara una altra anomalia que ens hauria de fer reflexionar, i no necessàriament com un argument per descartar els Jocs. I és el fet que a Catalunya ens hàgim acostumat a esperar a grans esdeveniments per fer les inversions que necessita el país i la seva gent. En aquest cas, els equipaments, les infraestructures i els serveis que dignifiquin la vida dels que habiten les comarques pirinenques i evitin que n’hagin de marxar. D’això, de la falta de planificació, de la mirada llarga, de l’abandonament se’n diu mal govern, i en això crec que estem tots d’acord.