Opinió

Tribuna

Pistoles, camins i llibres

“Caminar és un acte d’amor. O com diu Jordi Benavente: “Caminar és una forma de pensar. Caminar és un gènere literari.”

El confinament em porta a caminar. Passejar per turons, rutes de muntanya, camins de ronda de l’Empordà. Caminar i respirar aire fresc, allunyar-me de la covid, de les notícies constants sobre la pandèmia, de les estadístiques fatídiques que anuncien noves variants. Caminar i perdre’m, i aturar-me ara en un toll, ara en un roure majestàtic, ara en el vol d’un estornell. Caminar és perdre’t per paratges, pensar i aturar-te, badar i no fer res, experimentar un llarg viatge. Sovint em sento com si fos una excursionista –amb motxilla, casc i piolets– que inicia un viatge cap a la seva infantesa. Camino i camino i em vaig fent petita –trenes i genolls pelats, morros empastifats de xocolata– fins que arribo als fragments que conformen la meva biografia. Una dona petita que somriu i es meravella per tot el que veu al seu voltant: natura i paisatges, olors i colors, memòria fictícia.

‘Tots els focs totes les pistoles és un recull de textos breus que ha escrit el Jordi Benavente (Lleonard Muntaner) que m’ha convidat a caminar i a pensar. A pensar molt. Es tracta de textos deliciosament escrits on el caminant-escriptor surt de Martorell, travessa rius, muntanyes, i en surt xop d’aigua i amb una pistola simbòlica a la mà. L’escriptor ens parla dels avis, de la relació amb els fills, de paisatges inhòspits, d’escriptura, d’amors i de tempestes. I ho fa amb un estil delicat, afilat, alguns cops punyents… un estil que et fa pensar i replantejar-te. “Va deixar escrit: Escric perquè llegeixo, i llegeixo per sobreviure. I si haig de triar entre llegir o escriure, trio sortir a caminar.”

Camino i camino fins que m’allunyo de tot i de res. Enrere queden les preocupacions, les polèmiques a les xarxes, les notícies que ens diuen dia rere dia que la situació es va complicant, que avancen els casos de malaltia mental, que si el conflicte d’Ucraïna, que si això, que si allò. Excés informació als nostres caps, bola de fel a l’estómac, necessitat imperiosa de natura. Surto a l’exterior i respiro aire fresc per primera vegada. I soc conscient d’aquest món que m’envolta. Quant temps fa que no ens aturem a contemplar els nostres paisatges, exteriors i interiors? Quant temps fa que vivim en un món que ha perdut les olors i les fragàncies? Caminar, tal com diu Benavente, “és una forma de pensar”, de plantejar-te el món, de ressituar-te. “Va deixar escrit que no volia epitafis. Va deixar escrit: Qui necessita temples sent fanàtic dels camins.”

Jordi Benavente ens fa conèixer espais que ens poden resultar propers i alhora estranyament inhòspits. Una herba rossa i lleugera parada al marge d’un camí, cases a quatre vents, clarianes plenes de papallones. I també ens parla de llum, de vent que empeny els núvols, d’espantaocells o de vells policies. Els textos poètics són un cop de puny i alhora una carícia. Et fan pensar i endinsar-te en un nou món. Llegir, desitjar, reqüestionar-te.

Avui em calço les botes de muntanya i inicio una ruta que no sé on em durà. Amb el llibre de Benavente al cap, escullo una pistola simbòlica, una motxilla, un i inicio un llarg viatge cap a l’interior de mi mateixa. Baixo per l’esòfag i arribo fins als budells. Llisco pels intestins com si baixés per un llarg tobogan i aterro en un camp ple de flors violetes. Contemplo astorada el meu jo. Capes i capes grisenques, fragments de converses, flors que desprenen olor. I a dins, ben endins, perquè el viatge exterior comporta necessàriament un viatge interior, encara hi ha retalls i fragments de les meves vivències. Un dia en un gronxador blau, un altre dia bufant les espelmes, bombolla de xiclet fúcsia, converses i més converses… Surto exhausta del viatge interior quan una boca humida m’expulsa. Torno a ser on era abans. Perduda enmig del no-res. Coneixent-me una mica més i alhora estranyament reconfortada. Mirant cap enfora he mirat cap endins, com m’ha convidat a fer aquest llibre. I penso que camino i que continuaré caminant. Ara i sempre. Badant, aturant-me a cada pas, meravellant-me del món que m’envolta. Caminar és un acte d’amor. O com diu Jordi Benavente: “Caminar és una forma de pensar. Caminar és un gènere literari.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.