Dolça companyia

El poeta i pintor gironí Narcís Comadira ha estrenat el seu vuitantè aniversari amb la publicació del poemari Els moviments humans, un tresor de vermell exultant que vesteix de festa la tauleta de nit, tot i les moltes al·lusions al pas del temps i a la mort. “(...) on anàveu / que heu marxat tan aviat / i uns tan de pressa?”, diu al poema Tan aviat, en homenatge als amics que li han marxat. També marxa aviat i de pressa la dona del protagonista de Drive my car, una bellíssima pel·lícula del japonès Ryusuke Hamaguchi que posa en diàleg una versió d’un relat d’Haruki Murakami recollit a Homes sense dones i la cèlebre peça teatral L’oncle Vània, de Txèkhov. En un dels molts moments sublims de la pel·lícula, que aquests dies es pot veure en versió original retolada en català al cinema Truffaut de Girona i en versió doblada en castellà als Albèniz Centre, el personatge principal parla enmig d’un desolat i glaçat paisatge de la presència dels morts en els vius. Actualitzo així el mantra tan necessari de viure amb intensitat, una dosi per a nosaltres i una altra per als nostres morts.

El mateix missatge em remet a l’entranyable sèrie de Netflix After life, que a més disposa d’un repertori musical prodigiós. Aquí, la dona del protagonista també marxa aviat i el dol per aquesta pèrdua basteix amb enginy, mel i sentit de l’humor les tres temporades. El darrer capítol es tanca amb un emocionant pla de Ricky Gervais enfilant un turó amb el seu gos mentre sona Both Sides Now, la preciosa cançó de Joni Mitchell en què es parla dels dos costats de l’amor, del que es dona i el que es pren, del que es guanya i el que es perd.

Música, cinema, poesia. Un dia el meu fill em va preguntar de què serveix el que escric. Em va fer riure i li vaig dir que, en realitat, de res. En aquell moment em van faltar les paraules que ara he trobat en el poema Tots ho sabem, de Comadira: “Tots ho sabem que no serveix de res, l’Art / només per torturar els que s’hi dediquen. / (...) Pro tot i així, encara que no serveix de res, / l’Art ens fa companyia.” La companyia que es fan les dues ànimes perdudes de Drive my car. La companyia que es fan en Toni i el seu gos a After life. I la companyia que es fan l’oncle Vània i la seva neboda Sonia abans de caure el teló i clamar “Què hem de fer? Hem de viure.”