Mestres, metges i sants

No soc mestra. Soc mare de dos nens en edat infantil. Aquest ja és un primer condicionant. I també hi deu influir, no els enganyaré pas, el fet que a casa tot just ara sortim d’un procés llarguíssim de confinament en què la covid ha anat arribant en fases encadenades. Però el cert és que veig més avantatges que inconvenients en l’anunci d’iniciar el curs escolar el 5 de setembre. Des del punt de vista de la logística familiar, aquesta primera quinzena de setembre creava molts desajustos. I se solucionaven bàsicament amb dues alternatives: hipotecant encara més els avis –beneïts avis!– o rascant-se la butxaca en algun casal. No són només els dies més complicats de vacances pel que fa a la gestió que n’han de fer els adults. Ho són també per a la mainada, que a aquestes altures ja estan farts de la rutina de les vacances i reclamen amics i escola. Per tant, des del punt de vista familiar, benvingut sigui el canvi, i encara més després de la precisió posterior –o correcció– que la jornada s’allargaria fins a dos quarts de cinc de la tarda.

Ara bé, no soc mestra però en tinc a prop. I entenc els dubtes que s’han generat. Tenim precedents. A cada onada de la pandèmia, qui ha aguantat l’embat a les escoles han estat els seus professionals. Han exercit de mestres mentre feien un curs accelerat de medicina i psicologia. Han hagut d’aplicar un protocol rere l’altre, sense tots els mitjans promesos. Se’ls reclama, a més, que siguin els sants protectors de la llengua, com si només d’ells en depengués la supervivència. Com sant Jordi contra el drac, els mestres contra la justícia –o la injustícia!–. Sumem-hi l’obligatorietat del certificat C2 de català, els canvis curriculars... I ara, sense ser consultats, canvi en l’inici de curs, amb aquella malfiança, provocada per l’experiència, de si el departament ho tindrà tot a punt –nomenaments, per exemple–. Solució? Qui decideix, que hi posi tots els mitjans. Qui decideix, que aguanti l’embat. Qui decideix, que protegeixi la llengua. Decidir i exercir.