Una memòria sonora muda

Va ser la veu femenina de les emissions catalanes de La Pirenaica. Era el 1959 quan el Partit Comunista destina el marit, Federico Melchor, a Bucarest. Durant set anys i amb el pseudònim de Montserrat Canigó llegirà les notícies. “He viscut una vida distinta, amb dificultats, una vida que ha participat dels fets polítics, històrics, però també una vida que ha estat normal, com totes les vides”, diu una de les frases destacades de l’exposició sobre Victòria Pujolar Amat impulsada per l’Institut Català de les Dones arran del centenari. A Bucarest, a més de fer ràdio, assisteix a l’escola de belles arts. Però també cria els quatre fills. Una vida d’exiliada que és també una vida normal . En el Dia Mundial de la Ràdio el nom de Victòria Pujolar Amat surt del silenci. Penso, però, en les que no podem escoltar, en una memòria sonora que ens és muda. En la vintena de locutores a qui fa vuit anys la professora de la UdG Sílvia Espinosa Mirabet, de forma pionera, va donar veu, construint un retrat generacional, a Dones de Ràdio (Albertí, 2014). Són les veus femenines de la República, joves formades en teatre o amb estudis musicals que presenten discos o entonen amb gràcia falques publicitàries. Noies amb bona dicció, que contribueixen, amb la seva veu entrant al pati dels veïns, a fer de la ràdio un mitjà de masses.