El dia dels enamorats

Fa dos anys, l’enyorat Manuel Cuyàs va declarar-se en aquestes mateixes pàgines a favor de Sant Valentí perquè la felicitat de les parelles que havia trobat celebrant la festa en un restaurant oferia un contrast joiós amb els “custodis de la pàtria” i la seva abominació malhumorada de tot allò que no formés part d’una tradició genuïna. “Tanta amargor, tant criticar el que fan els altres, tant de nyic-nyic”, escrivia Cuyàs, que no era pas un espanyolista (suposant que ser espanyol sigui per se un pecat), sinó un ferm partidari de l’alegria. El principal inconvenient de Sant Valentí no és tant que atempti contra cap essència com el fet que glorifiqui la cursileria com a summa amorosa (els cors inflats, els pastissets roses, les frases buides), i en qualsevol cas comparteix amb Sant Jordi, el dia dels enamorats nostrat, la impertinència de considerar els afectes com un assumpte de domini públic i d’una persistència rocosa. “Demostra-li que l’estimes com el primer dia”, pregona la publicitat de certes joies i perfums, ignorant que una de les qualitats de l’amor és el fet que es transforma amb el temps, no ben bé per degradar-se, i que la possibilitat d’una devoció immutable com la de l’instant primer seria, no només extenuant, sinó quasi una aberració, un insult a la capacitat dels enamorats de superar la fase de l’embadaliment. Una frase tan llepada com aquella del “t’estimo més que ahir però menys que demà” potser conté més veritat, en admetre una evolució, una intensitat canviant. Estimeu com vulgueu, però no desitgeu perpetuar-vos com estàtues de sal. O de sucre.