Diàleg? Humiliació!

Tothom sap que no és qüestió de mides. Que no va de qui la té més gran, perquè per gran la de Macron i Putin. La taula de diàleg al voltant de la qual es van trobar era mida XXL i no es va rebaixar la tensió. I és que no és qüestió de mides, sinó de voluntat política, i en el cas de Catalunya no n’hi ha. I això també se sap, però sembla que a alguns ja els està bé anar administrant una autonomia cada cop més retallada. Perquè ho és. No podem passar per alt que la setmana passada Educació es va fer responsable de fer complir la sentència del 25% de castellà. Un tema no pas menor que ha passat desapercebut perquè per casualitats de la vida Educació va anunciar poc després l’avançament de l’inici de curs, de manera que una cosa va tapar l’altra. Si ja s’accepta sense batallar el 25% del castellà, què passarà quan es posin en un altre tema? On posem el límit de les imposicions arbitràries? Sabem que Espanya no és una democràcia plena. La setmana passada ho va reconèixer el setmanari britànic The Economist, que va degradar l’Estat a democràcia defectuosa. No podia ser d’altra manera si el règim del 78 es va negar a fer net del franquisme. El que diu The Economist no és nou. Hi ha gent que fa anys que diu que Espanya no és una democràcia plena i per això ha estat reprimida. No oblidem que gent digna i innocent és lluny de casa, perseguida i acusada de corrupció per haver organitzat un referèndum. Cal ser tossuts, persistents i resilients, perquè com deia Antoní Massaguer, berguedà com jo, per aconseguir les coses no hi ha cap més camí que “anar-hi, anar-hi i anar-hi”. Antoní es referia a la llibertat, a la independència.