Elements per a una teoria

Quan feia la carrera de ciències de la informació em vaig haver d’empassar molts llibres i moltes lliçons que, tot i reconèixer que potser eren necessaris, m’aportaven ben poc. Però conservo com una petita joia el llibret, gairebé només un fullet, de Hans Magnus Enzensberger que porta el poc engrescador títol de Elementos para una teoría de los medios de comunicación. No dic que sigui un gran llibre, ni goso recomanar-lo als periodistes d’avui. Els llibres, com tantes altres coses, ens afecten si arriben en el moment oportú de la nostra vida. A mi em va arribar en el moment just.

Em nego a rellegir-lo ara mateix per por que em decebi. Es va publicar per primera vegada el 1971 i els anys, en matèria de comunicació, han sigut molt fèrtils. A les primeres pàgines l’autor parla dels elements apareguts en els darrers vint anys. Apunta: “satèl·lits de comunicacions, televisió en color, televisió per cable i amb cassete, video-tapes, video-recorders, video-fonos, la tècnica del làser, processos electrostàtics de reproducció, sistemes electrònics d’impressió ràpida, màquines de composició i d’ensenyament, microfitxes amb accés electrònic, computadores time-sharing, bancs de dades.”

Enzensberger era conscient que els canvis i les noves tecnologies no s’aturarien pas. Devia imaginar que alguns dels invents que l’admiraven desapareixerien al cap de pocs anys i que els seus noms ja no ens dirien res, o ben poca cosa. Què devien ser “microfitxes amb accés electrònic”? Ell, senzillament ens obria el camí i ens marcava un futur. Vist ara, podem dir que era clarivident quan intuïa l’acceleració tècnica a la qual estàvem abocats. No podia pas profetitzar cap a on anirien aquests canvis. Quan escrivia faltaven encara molts anys perquè arribés internet, que havia de revolucionar la comunicació mundial.

Sí, faltaven més de deu anys per a la xarxa però Han Magnus la intueix, la reclama, exigeix un sistema que permeti la completa interacció social. Vol que el lector sigui comunicador, que l’oient esdevingui locutor, que tots els ciutadans puguin manifestar públicament el que pensen i el que opinen, amb els mateixos drets i oportunitats que els periodistes, locutors, directors de cinema, autors de llibres... Ho reclama i busca la manera de fer-ho possible. El receptor de ràdio amb transistors, ens diu, era, en potència, una emissora que permetia convertir l’oient en emissor.

Pròxim en alguns moments a l’ideari marxista, Hans Magnus abomina totes les dictadures i denuncia que a l’URSS l’administració ha renunciat a utilitzar fotocopiadores per por que qualsevol empleat es converteixi en un editor clandestí. El poder d’una Xerox! Calia tenir sota control tota la informació, tots els mitjans, des dels diaris i la televisió fins al telèfon. Penso ara en la pel·lícula La vida dels altres de Florian Henckel.

Ha costat molt que els grans mitjans s’obrissin al seu públic, el deixessin opinar, malgrat que les petites escletxes que s’oferien tenien una gran acceptació i fidelitzaven el client. Les cartes al director dels diaris van anar prenent volada. Programes com La nit dels ignorants de Catalunya Ràdio –per parlar d’un exemple casolà– tenien una àmplia acceptació des del primer moment. Les emissores van aprendre a utilitzar el telèfon per incorporar noves veus.

Quan n’he tingut l’oportunitat, he intentat obrir les portes als aires de fora. Com que m’he mogut en el camp periodístic, he mirat de donar prestància a les cartes al director, evitant que semblessin un apèndix marginal. Imbuït ben segur per les idees d’Enzensberger, vaig arribar a imaginar una publicació que aplegués bàsicament escrits dels lectors. El projecte tenia fins i tot un nom, Demano la paraula. Deixem-ho estar. La paraula ja corre per la xarxa.

Tot el que he escrit fins aquí, amable i pacient lector, era la preparació per suggerir que els mitjans professionals de comunicació, si han de sobreviure, no ho poden pas fer competint amb els tuits i els Instagrams. Una emissora, una capçalera de premsa tenen futur si ofereixen credibilitat, seriositat, professionalitat. I si són capaces d’evitar convertir-se en butlletins de les tendències polítiques imperants. Que no és pas fàcil, sembla.