El futur

Siguin com siguin els pactes que els partits castellano-lleonesos acabin fent, els resultats recents de les seves eleccions autonòmiques han estat fascinants perquè demostren, definitivament, que la unitat genuïna de l’Estat espanyol és tan impossible en el present com ho ha estat en el passat. I la prova n’és –ja veig que em veieu venir– l’ascens de Vox, d’un escó a 12. Se sol qualificar Vox com un partit feixista, però sovint no es matisa prou: com tots els partits feixistes, Vox és feixista a la seva manera, que és distinta de la de Hitler i la de Mussolini, però pastada a la de Franco. Per exemple, al seu web hi posa: “VOX es el partido de la España viva, libre y valiente”: el Caudillo no ho hauria pogut expressar millor. I quan llegim la propaganda per a la campanya a Castella i Lleó –escrita en clau estatal– queda clar que Vox vol abolir les autonomies i la immersió lingüística, “en defensa de la libertad frente a las imposiciones progres”, un missatge que reforcen amb uns cartells que mostren dos homes d’ulls fixos que miren un horitzó llunyà –ja sabem quin– amb uns somriures decidits. El seu mentor militar volia imposar la unitat de l’estat per la força, malgrat el fet clar i incontestable que Espanya conté almenys quatre nacions diferents; de fet, exactament com el Regne Unit (els ciutadans del qual ho donen per descomptat); sense fer comparacions estrictes, fins i tot es podria dir que Catalunya és una mena d’Escòcia; Euskadi, una mena d’Irlanda del Nord; Galícia, una mena de Gal·les, i l’Espanya monolingüe, una mena d’Anglaterra. Però no hi ha cap partit estatal a Espanya –cap!– que ho tingui coll avall, això. Encara més, n’hi ha –com ara Vox– que creuen que tan sols mencionar la realitat plurinacional de l’estat hauria de ser un delicte punible. I tard o d’hora, aquests ens manaran (en coalició o no). I potser llavors, per fi, escamparem la boira.