I vinga crispetes!

Ara n’hi ha un parell que mengen crispetes, escarxofats al sofà, gaudint de l’espectacle. Pedro Sánchez i l’ultradretà Santiago Abascal se’n fan creus de com els aplanen el camí. Sense cap esforç. I vinga crispetes! Tant els fa que no sigui per virtuts pròpies sinó per demèrits dels altres. La qüestió és que suren i els altres s’afoguen. Aquest és el nivell de la política espanyola. No cal ser bo, sinó que els altres ho facin pitjor. I, sobretot, quan els contrincants es posin en evidència en lamentables lluites en el fang, no dir res. No fer res. Només menjar crispetes. I gaudir. Perquè amb la llei del mínim esforç apuntalen el seus projectes.

PSOE i Vox són els grans beneficiats de la caiguda lliure de Ciutadans i de la guerra caïnita del PP. Molt més perillós, sens dubte, és l’arrelament de l’extrema dreta. La seva infiltració en les institucions de l’Estat, gràcies a la inexplicable decisió de no fer un cordó sanitari des d’un bon principi, té i tindrà efectes devastadors. Estem parlant d’un partit feixista. I les concessions del PP, primer donant-los vida en forma de pactes, i després immolant-se en una lluita interna de poder, obren una autopista de possibilitats als hereus del franquisme.

En el cas dels socialistes, el que hi guanyem els catalans és l’immobilisme total. Quina concessió hauria de fer Pedro Sánchez a les peticions d’amnistia o de respecte al dret d’autodeterminació? Governa a plaer. Aprova els pressupostos amb compromisos de mínims–i que després no acaba complint–. Tira endavant lleis i reformes, molt menys ambicioses del que s’esperava. Fins i tot les votacions de carambola li surten de cara. Promet diàleg i eliminar delictes de l’època franquista, com és la sedició, però no paga peatge si després es fa enrere i s’embolcalla amb la bandera de l’espanyolisme més ranci. Quina pressió hauria de tenir? I més ara, quan a l’oposició tenen prou feina a esquivar els dards fratricides. Sánchez simplement s’escarxofa al sofà. I menja crispetes. I vinga crispetes!