La masia enderrocada

Ara fa una set­mana el cor em feia un salt en veure com les màqui­nes ender­ro­ca­ven l’antiga masia de Can Bur­rassó, a Santa Eugènia. Una humil edi­fi­cació, icònica d’aque­lla bar­ri­ada, que evo­cava l’antiga vida de camps i horts, on ara només hi ha asfalt i rajol. L’Ajun­ta­ment s’ha apres­sat a fre­nar les crítiques en con­tra d’aquesta acció –l’alcal­dessa s’hi va fer una foto­gra­fia que van pen­jar a xar­xes– adver­tint que la petita casa de pedra no era una cons­trucció cata­lo­gada i que, no patíssim, que hi dei­xa­ven la façana dem­peus. I que això ja s’havia avi­sat en el pro­jecte apro­vat i que en aquest ja s’esta­blia que els usos de la nova comis­sa­ria de Poli­cia que s’hi cons­truirà no con­cor­da­ven amb la forma ni amb les dimen­si­ons de l’antic edi­fici. I que...

No em ser­veix. No em ser­veix en abso­lut. Que una edi­fi­cació no esti­gui cata­lo­gada no és raó per negar-li el dret a ser sal­vada. Pot­ser arqui­tectònica­ment no era res més que una sèrie de pedres amun­te­ga­des. Però visu­al­ment, i sobre­tot emo­ci­o­nal­ment, era molt més. Tam­poc em ser­veix l’exer­cici de façanisme anun­ciat. Aquest sis­tema de con­ser­var una sola cara de la casa és molt pràctic però ara ja se sap que els resul­tats, sovint, no solen fer honor a l’edi­fici ori­gi­nal. I pel que fa al pro­jecte, no em crec que, amb volun­tat política, no hi hagués cap pos­si­bi­li­tat tècnica de res­pec­tar el que hi havia. I dei­xar així el tes­ti­moni d’aque­lla petita masia que –com la casa de l’ancià d’Up– havia resis­tit a la moder­ni­tat fins al segle XXI.

Girona té un pas­sat dan­tesc pel que fa a con­ser­vació del seu patri­moni arqui­tectònic. Dona­ria per a una tesi doc­to­ral o, millor dit, per a una enci­clopèdia sen­cera, el catàleg de bes­ti­e­ses que s’han arri­bat a fer en pro del pro­gres­sisme i de la fun­ci­o­na­li­tat. Aviat farà cin­quanta anys que un cer­vell roí va fer enru­nar els xalets Masó, al cos­tat de la Fari­nera, de mati­nada, a poques hores que aquests fos­sin cata­lo­gats. El mons­tre de ciment que s’hi aixeca actu­al­ment es fot de nosal­tres a la cara i ens recorda la impu­ni­tat d’aque­lla acció. Ara, a l’altre flanc de la Fari­nera –un dels pocs edi­fi­cis moder­nis­tes que ens que­den– ame­na­cen de cons­truir-hi un hotel. L’Ajun­ta­ment ho està parant com pot, i els arqui­tec­tes han aixe­cat la veu d’alarma. Però ja ens podem anar pre­pa­rant per tenir un altre ensurt quan haguem de veure com els magat­zems cen­te­na­ris són enru­nats.