Fallem en les estratègies

Eren els anys vuitanta quan la Generalitat de Catalunya presidida pel president Jordi Pujol va iniciar una campanya per augmentar l’autoestima dels catalans i, sobretot, l’autoexigència. Segurament, molts de vostès la recorden per la insistència d’aquella frase que deia “La feina ben feta no té fronteres”, i que es complementava amb una altra, que reblava el clau, “La feina mal feta no té futur”. Des d’aquell temps, Catalunya ha canviat molt, ha millorat molt i s’ha internacionalitzat molt, però ben segur que els dividends que avui encara recollim, en bona part, són el resultat d’aquella tasca d’uns governs enfocats totalment a la industrialització i a la internacionalització de Catalunya. Eren molt freqüents els viatges del president arreu del món, entrevistant-se amb els alts dignataris, amb els principals executius de multinacionals, i fent conferències arreu, ja fos en universitats, cambres de comerç o centres de negocis, per promocionar Catalunya i captar empreses.

Lamentablement, aquelles activitats promocionals, quan va arribar el president Montilla, es van aturar de cop, i ja se sap que, en un món tan competitiu, si no hi tens presència constant, perds oportunitats.

Però el teixit empresarial, fent bo allò que la feina ben feta no té fronteres, ha increment les exportacions considerablement.

D’aquesta època dels vuitanta, recordo una entrevista amb un enginyer de l’empresa Vincke de Palamós, que fabricava tubs de goma, i em va dir que havien agafat com a client la Seat. En aquell moment, el grup Volkswagen tenia com a principal executiu l’enginyer basc José Ignacio López de Arriortúa, famós per haver utilitzat el poder de compra i haver exigit (escanyat) els seus proveïdors amb preus i amb uns estàndards de qualitat draconians. La raó que em va donar la Vincke era que amb aquest client no hi guanyaven gaire, però que la seva exigència de qualitat i de productivitat els feia millorar. És la teoria de Michael Porter sobre la qualitat: “Només podràs augmentar la qualitat si tens clients o consumidors exigents.”

Ara tinc la sensació que totes aquelles polítiques de la dècada dels vuitanta encaminades a la qualitat han perdut molta embranzida. Abans era fàcil trobar conferències, seminaris i fins i tot llibres d’especialistes en què es parlava de la qualitat i dels costos importantíssims que té per a una empresa la feina mal feta. I no m’estranya aquesta decadència, perquè ha de ser una autoexigència de país, o no tindrem futur. I no veig pas que avancem gaire. La setmana passada parlàvem del desconcert que hi ha en l’ensenyament, que ens mostra que s’ha renunciat a les exigències i a l’esforç individual i col·lectiu que s’haurien d’ensenyar i practicar a l’escola, i s’ha confós l’igualitarisme en els resultats amb l’igualitarisme en les oportunitats.

Lluís Bou, a El Nacional, feia una peça dedicada a l’anàlisi que utilitzava la cancellera Merkel basant-se en la seva formació de física. I ens deia que invertia el procés respecte al que es fa normalment; és a dir: començava per on volia arribar i avançava enrere per configurar les estratègies. Jo no m’imagino avui els nostres estrategs polítics fent això, perquè suposa dues exigències que ara com ara no tenen o no volen tenir: un objectiu clar sobre on volem arribar, que mai és immediat, i temps per desenvolupar les estratègies per arribar-hi. Si abans sabien que volien un país de futur i tothom es posava dempeus per fer la feina ben feta, els objectius d’avui, si n’hi ha, són molt més difuminats i imprecisos.

Malgrat l’atonia política que es respira, sí que una part de la societat empresarial catalana, com he dit abans, està plenament activa: les exportacions han tornat a ser de rècord el 2021, amb 80.538 milions, i ja suposen el 21,6% del total que ha exportat Espanya. Si apliquéssim el mètode Merkel, i l’objectiu nostre fos la independència, les nostres exportacions haurien d’arribar als 140.000 milions, que són les assolides per Israel el 2021, un país independent amb una població semblant a la nostra. És clar que el mètode de la cancellera alemanya, a més de fixar el final, avança enrere per formular les estratègies, i és en les estratègies on fallem com a país.