Decadència? Precarietat

S’ha posat de moda parlar de la decadència cultural de Barcelona. Per combregar amb aquest corrent d’opinió tinc un problema: no sé identificar el moment d’eufòria dels darrers temps. Al món de l’art, el que més conec, l’he vist patir des que em dedico a informar-ne. No em consta que cap museu, ni gran ni petit, hagi disposat mai d’un pressupost generós. Els artistes, permanentment angoixats per rebre una subvenció de misèria (els panxacontents diran que, bah, els bons tiren endavant amb o sense ajut). Les galeries, deixant-se la pell per vendre obres. Els estudiosos, invertint estalvis per fer recerques. Els ciutadans, mancats de mitjans públics que divulguin la rica oferta, que hi és a tots els nivells, del més popular al més exquisit. El defalliment per a alguns sobtat s’acostuma a plantejar amb ridículs complexos d’inferioritat interferits pels interessos de la política dels partits: Madrid ens guanya per golejada, el més clàssic. O, per una estranya desconfiança per allò que ha costat tant construir aquí, des d’aquí, per aquí i per arreu, els que ens prometen el mannà amb projectes fum (Hermitage). El debat gairebé mai s’entoma reconeixent la precarietat amb què la cultura es manifesta, avui, ahir i, desgraciadament, amb poques esperances que demà pugui fer el tomb.