Llavors de gira-sols

Es diu Josefina Brea Prieto i és l’última “nena de Rússia” supervivent a Rostov del Don, a la frontera amb Ucraïna, molt a prop de Donetsk. Hi vaig parlar al setembre, demanant-li si havia estat en una casa d’acollida de Khàrkiv i, innocent de mi, pensava que, si li esmentava un nom, el recordaria i me n’explicaria les petiteses més importants com ara bols de farinetes, mans que trenen els blens de cabells i veus que endolceixen cançons de bressol. Hauria estat bonic d’escriure. Amb 87 anys no em va explicar la història que volia escoltar sinó la seva. Va arribar amb 5 anys d’Astúries amb un germà gran i una germaneta, Libertad, que no va tornar a veure mai més. La conversa em va enquistar una tristesa que s’ha avivat aquests dies que les matrioixques ucraïneses planten cara als soldats russos amb llavors de gira-sols a les butxaques perquè, quan reposin a la terra, aquesta floreixi. L’inici d’una guerra és sempre una derrota. La Josefina em parlava d’abandó, de desarrelament, d’un buit vital, i no d’ideals ni de revolució; ella era la filla d’una guerra perduda. Busco entre les dones russes que van lluitar en la Segona Guerra Mundial i a qui dona veu Svetlana Aleksiévitx, les llavors de gira-sols. Me les va donar la Josefina i no me n’havia adonat fins ara: “No ens oblideu.” No ho faig, Josefina.