Tribuna
Coherència argumental
Atribueixen a Tarradellas haver dit: “En política es pot fer de tot menys el ridícul.” A l’acadèmia, i a la vida en general, no ho podem fer tot, i això facilita fer de tant en tant el ridícul. Em referiré aquí a una de les coses properes al meu treball i que pertanyen a l’actualitat recent: la insuficiència financera de la sanitat catalana. Catalunya ha de poder gastar més en sanitat. Aquest és un clam transversal que se sent en molts sectors de la nostra societat, des de professionals fins a pacients, passant per polítics del govern i de l’oposició. Per argumentar-ho, es destaca que en termes de PIB Catalunya gasta menys fins i tot que la mitjana espanyola. I molts ho troben un escàndol. Vegem aquí la fal·làcia. La incoherència rau en el fet que molts dels que voldrien gastar el que com a mínim ens correspon per PIB, no veuen o no volen veure que el finançament que rep Catalunya com a molt arriba al pes de la seva població. De manera que tota comunitat que tingui una renda per càpita superior a la mitjana ha de tenir, per pura aritmètica, un percentatge de població menor que el pes que té en termes de renda. Així que si hom fa la reivindicació de gastar com a mínim en sanitat com la mitjana espanyola, només se li pot donar una abraçada de nouvingut al sobiranisme. I és que tan sols si el finançament està lligat a la capacitat fiscal pròpia, i no a la transferència graciosa que faci l’Estat, podem pretendre aquell increment.
Està clar que aquesta posició política no és obligatòria. No seguir-la reflecteix molt bé una bona solidaritat amb la resta de l’Estat. Així alguns accepten que des de l’administració de l’Estat s’estimi la nostra necessitat de despesa finançable, i que no es permeti exercir la nostra capacitat tributària pròpia. Jo no tinc cap problema amb aquest reconeixement, està clar, més enllà de demanar coherència! La solidaritat interterritorial que això mostra amb la resta de comunitats autònomes no permet, però, després exigir nivells de despesa més elevats per a reivindicar uns bons serveis solidaris amb els conciutadans dintre de la mateixa comunitat. Remarquem, per a això, que la sanitat té pretensions d’universalisme. Si és per a tothom, vol dir que aquest tipus de despesa no ha de ser massa redistributiva. I si en resulta un efecte de progressivitat fiscal, només pot procedir del fet que les classes benestants utilitzin menys el sistema sanitari públic del que justificaria la seva necessitat. Noteu també que fins i tot seria d’interès per als gestors progressistes del sistema sanitari afavorir que es descomprimís la utilització pública fent que els que s’ho poden permetre abracessin la sanitat privada. Aquesta estratègia seria un costa avall per a un sistema públic molt perillós. Sense adonar-nos-en, amb les insuficiències del finançament públic ja el podem estar iniciant. Paguem poc als professionals perquè el sistema no té calés, i, en correspondència, s’acaba sent lax amb la compatibilitat de l’exercici publicoprivat, que, de manera desordenada, alguns practiquen per a complementar retribucions. Com que no podem compensar prou bé la tasca assistencial realitzada, s’accepta el benefici en espècie que suposa per al treballador una menor productivitat (activitat) assistencial; un fet que se supleix amb l’entrada de més professionals igual o pitjor retribuïts. Hom pot també acabar tolerant, implícitament, que els costos assumits privadament acabin millorant l’accés al sistema públic (proves fetes, disposició de fàrmacs), els quals redueixen costos públics a la vegada que augmenten les desigualtats socials. O bé hom pot fins i tot valorar positivament que es canalitzi mitjançant l’assegurança privada l’accés a determinats serveis, i que per a d’altres de més complexos es faci a través de la sanitat pública, a la qual es té dret com a contribuent.
Qui calla davant d’un mal finançament estatal de la sanitat catalana està, doncs, acceptant que tota la solidaritat que exhibeix entre territoris, en els seus valors mitjans, la nega als ciutadans propers. I és que, en una societat democràtica, una prestació que el sistema públic no dona no equival a dir que es prohibeix: d’això en resulta sempre un benefici per al sistema privat, el d’aquí o el de fora del país. De la mateixa manera que negar un copagament per a augmentar els ingressos públics, reduint prestacions, equival a un pagament del cent per cent per a qui no hi tingui accés. La mateixa incoherència dels que neguen per a Catalunya el finançament del que frueixen els ciutadans de les comunitats forals, a la vegada que lloen les bondats del sistema sanitari basc. Podria referir més exemples també del sector educatiu, que conec professionalment, però crec que el toc d’atenció és prou clar. En resum: no es pot dir missa i tocar a la vegada la campana. Hom pot enganyar o deixar-se enganyar una o diverses vegades; però no sempre si no vol fer el ridícul.