Desembre a Kíiv

A finals del 2016 vaig anar a Ucraïna, ja que estava escrivint una novel·la parcialment ubicada en aquest país i també a Bielorússia. Kíiv va ser una revelació: una ciutat immensa, cada cop més pròspera, amb uns grans magatzems nous, bars de hipsters, edificis elegants... Vaig dir a alguns dels ucraïnesos que m’estaven ajudant que aquesta ciutat podria ser la Praga del futur, el nou destí turístic de moda. Vam visitar algunes de les estàtues de poetes en llengua ucraïnesa, el museu dedicat al Holodomor (la fam genocida creada artificialment per Stalin als anys trenta, quan va confiscar tot el gra de les granges col·lectives ucraïneses) i també el museu dedicat a la lluita contra Hitler (que volia convertir Ucraïna en un paradís per als grangers alemanys, amb els ucraïnesos treballant com a serfs). La guerra al Donbass ja havia començat i els ucraïnesos que vaig conèixer no es fiaven gens dels russos, però tampoc no els odiaven (aleshores) per bé que celebraven que Robbie Williams havia acabat de treure una cançó (Party Like A Russian) que havia molestat el Kremlin; però també es burlaven dels petits grups ultranacionalistes ucraïnesos, que trobaven absurds i estúpids. Mentrestant, alguns europeus ja estaven justificant la guerra al Donbass perquè l’OTAN, segons ells, estava provocant els russos. Però ara sabem que l’OTAN, per Putin, és una excusa parcial: el que vol és eliminar Ucraïna del mapa i annexar-la, perquè segons ell, mai no ha existit com a país i té lligams espirituals amb Rússia. Quan un polític comença a parlar d’espiritualitat alhora que envaeix un país veí i es comporta com en Bruno Ganz a la famosíssima escena del búnquer a Der Untergang, és una mostra que deu tenir –tal com diuen alguns analistes– una paranoia postcovid i potser un trastorn de personalitat. Ucraïna necessita tot l’ajut possible. I Putin, un bon psicòleg. I com més aviat, millor.